Restaurants exòtics a Barcelona

Per què hi ha tan pocs restaurants de l’Àfrica negra a Barcelona? L’Abraham Berhe, propietari de l’Addis Abeba –un dels dos únics restaurants etíops de Catalunya, l’altre és l’Abissínia de la seva germana–, respon amb una lògica aclaparadora: “Perquè hi ha molt pocs etíops!”. La comunitat etíop a Catalunya amb prou feines arriba a vint persones. Però menjar en un restaurant etíop és fer comunitat: s’endrapa en unes taules baixes i amb les mans. El menjar sempre arriba a taula damunt la injera, un pa similar a una crep fet amb tef, un cereal autòcton d’Etiòpia. “No vam voler adaptar-nos a l’estil europeu, menjar amb les mans i compartir és molt important per a nosaltres”, diu Berhe. Tot arriba en una única safata on es barregen plats de carn (sega wot, tires de vedella estofades i especiades) o de verdura, com bròquil perfumat amb coco i llegums. Ideal per a vegans, per cert. L’altra referència de l’Àfrica profunda és el Teranga, un restaurant senegalès amb quasi vint anys d’història. El plat nacional del Senegal és el thieboudienne, un arròs de peix; tastar-lo és com travessar a l’altre cantó del mirall d’una paella: tan proper i tan llunyà... Com a València, es menja amb cullera i tots a picar de l’olla. Alerta, esquerrans: al Senegal és ofensiu menjar o tocar el menjar amb la mà esquerra (i a tots els països on no s’usa paper de vàter).

Fa anys hi havia un restaurant jamaicà, l’Stush and Teng, que va durar menys que una doble L a la boca d’un rastafari. Ara bé, en el seu domicili particular, un cuiner de la Guyana anglesa regenta Funky Chicken (T. 93 181 62 83), un ‘clandestí’ especialitzat en el Carib anglòfon. El funkychef –prefereix no revelar el seu nom– va començar fent barbacoes en festes de reggae. Ara, al Gòtic, ofereix un menú amb dos entrants –iuca fregida, gambes picants estil Trinidad– i que té com a plat principal el jerky chicken, explosiu pollastre a la brasa marinat amb espècies jamaicanes, arròs amb faves i plàtan fregit. Tasteu els curris, del tot diferents dels indis. Tot plegat, amb postres, 25 euros. Més barat que viatjar a Londres, el lloc més proper on gaudir d’aquesta cuina agredolça, en què l’alegria de viure t’assalta el paladar. L’altre reducte caribeny, en aquest cas llatí, el trobem al Puerto Plata, restaurant dominicà. El propietari, en Wilson, m’explica que “de bars dominicans a Barcelona n’hi ha molts, però de restaurants oberts a tota la comunitat internacional, poquets”. Aquí, per 15 euros, visito un festí de plàtan verd fregit –tostones– i un guisat de chivo tendre i assilvestrat, perquè la bestiola s’ha alimentat amb orenga salvatge. El barrejo amb arròs i habichuelas, i macerat en comí, llorer i farigola. Sóc a la banda caribenya de l’Empordà!

Thang Pham és un xef vietnamita que ha fet un pont gastronòmic entre Saigon i Nova Orleans: el Me és l’únic lloc a Catalunya on poder gaudir de la cuina criolla, melting pot de les olles dels desplaçats francocanadencs, italians i espanyols. Encara que Pham, un romàntic arrauxat, també clama que és un dels dos únics cuiners vietnamites en exercici aquí. Va anar a estudiar arquitectura a Nova Orleans, i allà va descobrir que el que realment l’apassionava era una cuina “que és l’única dels EUA amb identitat pròpia”. Després de dotze anys allà, va venir a Barcelona perquè “volia anar a un lloc d’on no sabés res de la seva gent ni de la seva història”: sense tenir un background de coneixements comú amb l’interlocutor, les coses són molt més intenses i sorprenents. Bé, coneixia Gaudí, en la seva opinió “l’arquitecte més gran que ha existit”. Pham passa èpoques més vietnamites o més criolles. Ara està en plena fase cajun, i al Me podreu menjar el crawfish gumbo, luxuriant sopa-escudella d’arròs i marisc de closca, i plats de carn fumada i especiada que van molt més enllà del rostit sureny dels EUA. A Nova Orleans, com cantava Robbie Robertson, “si no t’han atrapat les dones, ho farà la música”. Si us apassiona, heu de saber que hi ha un bar dedicat a aquesta ciutat: l’associació Amics de NOLA té un club privat (Diputació, 206. T. 93 530 58 85) dedicat a l’apreciació de The Big Easy. Hi podeu beure cervesa Abita, escoltar la música associada a la ciutat i, sobretot, pel mòdic preu de 20 euros anuals, saber que cap grup de guiris recremats us tocarà els nassos a la barra. El local és espaiós i maco, i hi fan festes temàtiques en dates assenyalades.

Tenim tot l’arc de països de l’Orient Mitjà, com qui diu –bé, menys l’Iraq, d’ençà que Pius Alibek va tancar Mesopotàmia–, però la cuina iraniana s’exhibeix, solitària, en el mai millor anomenat El Rincón Persa. El propietari, Turandj Shams, lamenta que “el govern iranià no estigui per difondre la nòvia més guapa del país, que és la gastronomia”. A Barcelona hi ha un nombre baix d’iranians –uns mil, a Los Angeles n’hi ha un milió–. Però potser això encara el fa enorgullir-se més d’una gastronomia que s’assimila poc a les seves veïnes i té un refinament únic: qui tasta plats com un entrant a base de puré d’albergínies i formatge curat líquid kashk, o el guisat agredolç de pollastre amb suc de magrana, repeteix. L’arròs també és un tema a part: amb taronja confitada i pistatxos, només en menjareu aquí.

La cuina indonèsia no assalta els sentits d’una manera espectacular com la tailandesa, però hi convergeixen curris indis, el wok xinès i l’arc iris d’espècies dels països àrabs. L’excel·lent restaurant Betawi fa un grapat d’anys que és obert i manté un bon nivell, tot un reducte de pau al cor del Gòtic guiri. L’altre gran oblidat del Sud-est asiàtic és la cuina filipina: en trobeu una mostra al Fil Manila (Ramalleres, 3. T. 93 318 64 87) per descobrir una cuina on mana el peix i la llet de coco. Per postres, mengeu puto: no, no us envio als voltants del Marsella. És un pastisset d’arròs fet al vapor! Si el demaneu sense arròs, és un putong mamon.