Un exemple de fusió amb coneixement de causa és el que trobem al restaurant Nomo. Obert el 2007 –just en el moment en què la cuina de fusió era sinònim de 'want tun' amb botifarra–, els germans Molina-Martell van decidir importar des de Londres una idea de restaurant japonès quasi inèdit a Barcelona: la d'un espai informal, modern i cosmopolita que combinés les matèries primeres d'alt nivell amb sabors d'Orient i Occident sense complexos. El que en un inici va ser una idea de tres nois que va requerir l'aval patern, avui és un grup amb tres restaurants a Barcelona, tres a la Costa Brava, un a Girona i un a Madrid i uns 200 treballadors.
S'hi menja bé, al Nomo?
Meravellosament. Bona part de l'èxit de Nomo es deu a la feina del xef Naoyuki Haginoya, un 'sushimaster' que té quelcom molt difícil de trobar en un cuiner asiàtic a Barcelona: la hiperespecialització extensiva. Haginoya va passar la seva joventut a Tòquio treballant en barres de sushi, 'izakayas' (tavernes) i brases, i va conèixer cada àrea a fons (al Japó els restaurants es dediquen a una especialitat molt concreta). Els germans Molina a poc a poc el van anar convencent de les virtuts del mestissatge culinari, i Haginoya va aplicar un esperit creatiu i juganer que avui és la marca de la casa. El resultat és una carta amb sushi i sashimi de primera qualitat, i un 60 % de plats calents que fa caure de culs per sabor, inventiva i producte. Exemples? Tapes japoneses, com una croqueta de cua de bou arrebossada en panko delirantment bona, plats entre dos mons, com una tempura de verdures amb ou i foie de l'Empordà, o un apartat d'arrossos que fa caure de culs: Arròs fregit amb anguila del Delta de l'Ebre, ceps i trompetes de la mort! I sí, ho podeu demanar per emportar, però val la pena asseure's a menjar amb calma.