Itàlia no és un país que associem al pollastre. I el cuiner i empresari llombard Nicola Buizza –amb mili amb Ducasse, per exemple– ens treu de l’error a The Yard Gallito, una braseria on exporta el gallito alpí. “Sembla un picantó, però el sabor és molt més intens, més proper a la carn de caça, perquè només ha menjat blat i cereals, i s’ha criat a l’aire lliure, fent exercici”, explica, i em convida a menjar-me’l amb les mans. No cal que hi insisteixi. El preparen en un forn de carbó vegetal de marabú (“fa una calor directa que no asseca el producte”) i acompleix el que promet.
Sabor rotund, amb el petit miracle de poc greix: la carn és fibrosa, però sense el ferro de la sang de caça. El de la casa va preparat amb herbes del nord d’Itàlia, però també el trobareu adobat amb teriyaki, amb curri groc o amb salsa de cacauets (us recomano els xips de polenta com a guarnició). Ho cuinen tot des de zero –marinats, salses...–, i d’entrants hi trobem plaers bàsics –que fan sentir zero culpable– com ara nachos amb pico de gallo i cuixetes de pollastre confitades, en format piruleta: veritables llaminadures per a adults. Però reserveu-vos per al pollastró. Ep, i menú de migdia amb mig gallito a preu assequible. Per cert, el tiramisú és d’aquells de traca.