[image]
[title]Ens han emocionat, ens han meravellat, ens han fet creure que tot era possible damunt un escenari, que som només nosaltres qui posem límits a les arts. Els Baró d'Evel són Blai Mateu i Camille Decourtye i ara estaran tres setmanes al Teatre Lliure amb 'Falaise' (penya-segat), la segona part d'un díptic que va començar amb 'Là', on en Blai i la Camille, tots sols, viatjaven del blanc al negre. Aquí són més colla, com a 'Bèsties', i fan front al seu repte més gran: omplir una sala gran de teatre, cosa que no han provat mai.
Què hi ha a sobre del penya-segat?
Som vuit intèrprets, un cavall i catorze coloms. És la continuïtat de 'Là', la civilització, el que hi ha abans o després de l'apocalipsi. Si allà ens trobàvem en un escenari on no hi havia res, tot just un home i una dona, aquí hi ha vuit persones i uns animals que s'han d'entendre.
A 'Là' viatjàveu del blanc al negre. Aquí feu un viatge invers?
Més o menys. El blanc, per a nosaltres, sempre ha estat la llum, l'esperança. A 'Falaise' comencem des del negre, la foscor. Si 'Là' pot ser una mena d'Adam i Eva postapocalíptic, 'Falaise' ens l'imaginem gairebé com una última o primera societat.
'Falaise' us acosta a 'Bèsties'?
Si tracéssim una cronologia imaginària, d'un món nou, 'Bèsties' vindria després de 'Falaise', ja que aquí construïm un lloc.
Quin lloc?
Aquest lloc és un castell, un penya-segat. Hi ha una construcció, un paisatge que ha estat manipulat per l'home. I més enllà hi ha el buit. Aquest pas cap al buit que ha estat sempre tan important en el circ.
"Al final t'has de deixar anar cap a alguna cosa que desconeixes. És el buit. Tothom ha de fer un pas, des del primer dia del parvulari. Tothom l'ha de fer per anar progressant."
Per què?
El buit, en el terreny del circ és una cosa molt present... Recordo quan era a l'escola: et poden ensenyar moltes maneres de fer un mortal, teòricament, però al final t'has de deixar anar cap a alguna cosa que desconeixes. És el buit. Tothom ha de fer un pas, des del primer dia del parvulari. Tothom l'ha de fer per anar progressant. També ens agradava la idea de pensar sobre cap a on està anant el món, quina passa s'ha de fer que no acabem de trobar.
Teniu la sensació que heu creat un llenguatge nou, que no és ni circ, ni dansa, ni teatre?
Hem anat progressant, hem anat aprenent. O tothom inventa alguna cosa o ningú no inventa res. Mai no ens hem considerat d'una banda o de l'altra. Som en el terreny multidisciplinar: a això donem valor quan ens enfrontem a l'escriptura escènica.
Però això que feu, d'aprofitar els defectes de cadascú, ve del circ, oi?
Valorem la sinceritat de cada intèrpret: és el punt on ens agafem. A partir d'aquí cadascú pot desenvolupar el seu univers creatiu. És important poder-se equivocar... Mai no tanquem res. És el que té treballar amb animals, nens i grups, que mai no pots anar amb una idea preestablerta. I sempre has de trobar l'equilibri.
El circ està associat al risc.
Fem coses que sabem fer. Ja no ens posem en risc com quan érem joves. No ens agrada patir... Nosaltres no tenim la sensació de risc, però potser algú que no ve d'allà on nosaltres venim, la té. A nosaltres ens interessa la vibració, l'emoció.
"Treballem a partir de metàfores i de buscar punts de complexitat, amb l'objectiu que tothom les pugui entendre i que s'allunyin dels clixés"
El vostre art és visual, metafòric.
Treballem a partir de metàfores i de buscar punts de complexitat, amb l'objectiu que tothom les pugui entendre i que s'allunyin dels clixés. Busquem el contrast, el color.
Ara que porteu dos espectacles en sala, no enyoreu la carpa?
Enyorem la vida de la carpa, tot el que genera al seu voltant. Però quan som en una carpa, enyorem la sala.
I no enyores la sala d'assaig?
Sí, però quan estic assajant enyoro estar a l'escenari amb el públic... Amb 'Falaise', mai no ens havíem proposat fer un espectacle amb tant de públic. I això, en el fons, provoca que el teu llenguatge canviï, perquè has d'arribar a l'última fila.
On teniu els límits creatius? Tinc la sensació que heu anat incorporant llenguatges i ara us en queden pocs.
A l'escola no érem dels millors. Ho tocàvem una mica tot i ens hem forjat així. Avancem a poc a poc, anem fent. Necessitem investigar i quan assumim un nou llenguatge, abans de fer-lo servir hem de veure si ens aguanta i ens estira.
Arribarà un dia en què només dirigireu?
Som animals d'escena. Ara dirigim i sortim. La Maria Muñoz i el Pep Ramis (Mal Pelo) ens ha ajudat molt, en això, perquè sempre són allà fora quan nosaltres som a dins. Per a nosaltres, és molt important ensenyar el nostres llenguatge a l'equip que treballa amb nosaltres.
Per això aneu perdent protagonisme en els vostres espectacles?
Aquí som menys protagonistes que mai, a diferència de 'Bèsties', per exemple, on ho érem molt.
"La trobada amb la Camille és determinant. Junts ens hem adonat que si ets proposes una cosa, pots fer-ho tot."
On és la Blai Mateu pallasso?
La figura del pallasso està molt arrelada a la nostra feina. La inspiració del pallasso, que és el moment present, el fet de saber reaccionar, de posar-te a flor de pell, l'utilitzem moltíssim com a eina de treball. No tinc la sensació d'haver-ho abandonat, tot i que en la forma final anem cap a altres llocs. I si la gent riu en els nostres espectacles és perquè intentem no donar gaire importància al que fem.
Si t'haguessis quedat a Catalunya en lloc de marxar a França creus que series on ets?
La trobada amb la Camille és determinant. Tenim un equilibri molt bo, gràcies a la mescla de dos univers: jo, que vinc del circ, i ella, que ve del món dels animals. Junts ens hem adonat que si ets proposes una cosa, pots fer-ho tot.
NO T'HO PERDIS: Les cares de la temporada teatral 2019/2020