4 maneres d'acostar-se a Ionesco

Carles martínez matisa que Les cadires és “una farsa tràgica” i Míriam Alamany afegeix que hi ha una mica de vodevil, una mica de Txékhov i una mica de tot. “El que no hi ha és drama, perquè a la vida hi ha comèdia i tragèdia; el drama el fem nosaltres”, dispara Martínez. L’obra de Ionesco ens col·loca en una saleta, amb un vell de 95 anys i una vella de 94, tot i que l’autor romanès deixa clar en una acotació que, de cap de les maneres, l’han de representar actors nonagenaris. Una escena, la de dos iaios que parlen sense solta ni volta, que a tots ens és familiar. I més si tenim en compte, avisa Martínez, “el to jocós” que gasten els personatges. “De vegades, semblen els Germans Marx”, diu l’actor.

Estem parlant d’un clàssic del segle XX estrenat el 1955 a París i d’una parella d’actors que viuen un moment dolç. Han agradat tothom a 'Vells temps' i 'Maria Estuard', i Martínez s’ha tret de sobre l’etiqueta d’actor “només per a la comèdia” per esdevenir un dels intèrprets més cobejats, des d’aquell 'L’encarregat' de Harold Pinter al Lliure de tan bon record.

A Les cadires tenen al davant un repte majúscul. D’entrada, perquè segurament és el text més complicat que s’han hagut d’aprendre. “És diabòlic”, diu Alamany. Després, perquè el tema de la peça és “el buit, el caos i el desencís per la civilització”, tot i que mai no és transcendent. Martínez compara l’obra amb una simfonia contemporània, atonal, en la qual el que compta és el conjunt, no les notes que formen el to. “Si mires el conjunt és un castell magnífic”, indica l’actor. “T’has de deixar portar per la música”, remata.

Ionesco, per desgràcia, no està de moda a casa. Se’n fan molt poques obres, potser, creu Martínez, perquè no el pots classificar, “no va assumir cap compromís directe”. No hem d’oblidar que va formar part del Col·legi de Patafísica amb Boris Vian i Alfred Jarry. És divertidíssim.