La psicosi de les 4.48

5 raons per apropar-se a Sarah Kane

Anna Alarcón interpreta 'La psicosi de les 4.48', l'obra d'una gran dramaturga, morta als 28 anys

Andreu Gomila
Publicitat

Moisès Maicas va dirigir a La Seca fa un parell d'anys 'La psicosi de les 4.48', de Sarah Kane, una dramaturga britànica que es va treure la vida el 1999 als 28 anys. En quatre anys, va escriure un grapat d'obres memorables, el cim de les quals és la peça que interpreta Anna Alarcón. És dura, sí, però té aquella cosa preciosa dels textos xiuxiuejats a l'orella. No tingueu por de Kane. Us oferim uns quants motius per anar a veure aquesta obra, alhora que retem homenatge a un director, Maicas, que ens va deixar el juny passat.

1. Una obra per a grans actrius

Intèrprets de la talla d'Isabelle Huppert s'han posat en la pell de la veu de 'La psicosi de les 4.48'. És un desafiament majúscul. I hem de dir que hi ha poques obres de teatre on les actrius puguin lluir-se com aquí. No cal dir l’enorme responsabilitat que sent Alarcón de posar-se en la pell del personatge sense nom inventat per Kane. “És un repte”, constata.

2. L'oportunitat de descobrir Alarcón

Als 34 anys, 'La psicosi de les 4.48' és un punt d’inflexió en la carrera d’Alarcón. És d’una generació que no ha tingut l’oportunitat de fer d’Antígona o de senyoreta Júlia o d’Ofèlia. Va ser la musa de Pau Miró i va triomfar en el circuit indie amb el 'Sé de un lugar' d’Iván Morales. Poques ocasions més de demostrar el que pot arribar a fer com a actriu. Ara, que ja no és una jovencella ni tampoc no és gran, aquesta obra, diu, “em permet ser dona”. “És un curro de fons, d’atleta”, constata.

Publicitat

3. Si voleu estimar, estimeu

Alarcón pensa que si algú l’hagués vist, si algú l’hagués estimat, Kane encara seria aquí. Ella ha intentat allunyar-se tant com ha pogut de la figura de la dramaturga. Sí, hi ha la ràbia, la solitud, la tristesa i una necessitat immensa d’amor, però l’actriu ha construït un personatge que ha foragitat el fantasma de Kane.

4. Un cant a la vida des del dolor

Kane es va suïcidar abans de veure estrenada aquesta obra. Però això no vol dir que sigui una apologia del suïcidi. No escriu acotacions i no dóna cap mena de pista de muntatge als agosarats que s’atreveixen amb les seves obres, cosa que fa que cada  posada en escena sigui una aventura. El punt de partida de Maicas ha estat el ritual a l’hora d’explicar, apunta Alarcón, “el dolor profund que sent una persona davant la incapacitat de viure”. L’actriu creu que 'La psicosi de les 4.48' neix de la necessitat brutal de viure de Kane. “Mai no diu que la vida sigui una merda, però se sent incapaç de viure en aquest món”, indica.
Publicitat

5. El primer muntatge català d'un clàssic contemporani

De Kane, a Barcelona només hem vist 'Ànsia', dirigida per Xavier Albertí fa més d'una dècada, i 'La psicosi de les 4.48' interpretada i dirigida per l'argentina Leonor Manso, al Grec del 2007. Molt poca Kane, tot i que és una dramaturga venerada per directors i actors. Aquesta peça es fa sovint a les principals ciutats teatrals del món. I és ja un clàssic contemporani, potser el text més important del tombant de segle.

6. (I un homenatge a Moisès Maicas)

Moisès Maicas va morir el juny passat a l'edat de 52 anys. Era un director discret, introvertit, bona persona, que xerrava fluixet i estimava, com pocs, el teatre contemporani. Sempre recordaré la seva posada en escena d''El drac d'or' de Roland Schimmelpfennig al Teatre Akadèmia i, sobretot, la seva aproximació a Sarah Kane. Les obres que dirigia tenien una poètica que no és gaire comuna al nostre teatre, imperfecta, de tragicomèdia, de bona història que potser no acaba bé. Era un director sensible, llegit i amb ganes de transportar-nos al seu món amb delicadesa. El trobem a faltar. Molt.

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat