Potser no recorden l'actor que, onze anys enrere, feia de Nataixa a 'Un hombre que se ahoga', la versió de 'Les tres germanes' de Txékhov realitzada per Daniel Veronese que ens va enlluernar al Lliure. Era Pablo Messiez, ara reputat director i autor argentí, que compartia repartiment, entre d'altres, amb Claudio Tolcachir, l'autor de 'La omisión de la familia Coleman'. “Ha donat molt de si, aquella obra”, somriu Messiez. El cert és que va produir un xoc estètic i molta gent, a Barcelona, va descobrir una manera nova de fer teatre, impulsada per Veronese, que consistia en “treballar molt amb els intèrprets, sense imposar idees prèvies, per aprofitar la feina de cadascú”, diu.
Així és com ha aixecat 'El temps que estiguem junts' amb La Kompanyia del Lliure ( Joan Amargós, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Andrea Ros, Joan Solé i Júlia Truyol). L'any passat els va conèixer a través d'un taller. Després va escriure textos a partir d'una idea. I el desembre passat els va donar als actors per a què ells mateixos triessin quins els abellia dir. “Tot funciona millor per necessitat”, dispara Messiez.
Aleshores, va construir una estructura amb els fragments escollits pels intèrprets, dues històries i dos temps que se superposen en escena. En el present, tindrem una parella; en el passat, “un grup de gent que ha perdut el vincle de desig amb la realitat”, ens explica el dramaturg. La dona del present percebrà coses del passat, com al film 'El sisè sentit', tot i que aquí no estem parlant de morts.
És la primera vegada que Messiez treballa amb actors tan joves (els de La Kompanyia volten els 25) i assegura que són “boníssims i molt diferents”. Diu que van gaudir d'una gran confiança mútua des del minut zero, cosa que ha estat imprescindible per al treball que pretenia portar a terme. “Sempre que escric, ho faig sabent qui farà cada personatge”, avisa.
El temps és un element clau en el teatre de Messiez. No debades, la peça anterior a 'El temps que estiguem junts' es deia 'Todo el tiempo del mundo', en cartell fins fa pocs dies a Madrid. “És un element fonamental del teatre, on no hi ha res més que temps, espai i la presència de l'espectador”, afirma. “Sempre acabes treballant amb ell, amb el temps, i a mi m'agrada estirar-lo, condensar-lo, plegar-lo...”, afegeix. No pot amagar que és un aficionat a la física, “un impuls poètic”, diu.
Messiez ampoc no oblida la seva experiència lorquiana. A finals de 2017, va dirigir 'Bodas de sangre' a Madrid i fa dos anys el vam poder veure al mateix Lliure amb la batuta de 'La piedra oscura', una brillant peça d'Alberto Conejero sobre els últims dies de l'últim amant del poeta andalús. “Lorca t'ofereix un material tan gran que t'obliga a pensar coses enormes”, indica. Ja desitja saber quan podrà dirigir 'Yerma' i 'Así que pasen cinco años', obra, aquesta, que ressona en la que veurem al Lliure.
Amb 'La piedra oscura' va poder ser a Moscou, potser tancant el cercle que havia obert amb aquell Txékhov de Veronese. A l'Argentina, fan millor que ningú l'autor rus, potser perquè aquella terra de somnis incomplerts i irrealitzables que era la Rússia de finals del segle XIX s'assembla molt a l'Argentina de primers del segle XXI. “Tanmateix, vas a Rússia i veus que el món seu i l'argentí no s'assemblen gens, tot i que Txékhov tracta problemes universals que encara avui ens afecten”, reconeix Messiez. Això sí, allà va poder descobrir la passió pel teatre dels moscovites, “encara més gran que la tenen a Buenos Aires”. Enveja sana, els tenim.
Discover Time Out original video
