6 preguntes a Georges Lavaudant

Georges Lavaudant torna a Barcelona per dirigir un clàssic del segle XX, Panorama des del pont, d’Arthur Miller, una obra sobre la immigració italiana dels anys 50 a Nova York. Té a les seves ordres Eduard Fernández, Marcel Borràs, Mercè Pons, Jordi Martínez i Pep Ambròs, entre d’altres.
 
És el seu primer Arthur Miller...
El teatre d’Arthur Miller i Tennessee Williams s’havia deixat de fer en els últims anys. Tothom té a la memòria els grans films de les seves obres, però per al teatre d’avui són autors secundaris. Però en els últims dos o tres anys, els directors europeus han començat a llegir el seu teatre d’una altra manera fins a trobar una matèria interessant. Fa quatre o cinc anys vaig portar a escena 'La nit de la iguana', de Williams, a París. Va ser aleshores que vaig tornar a llegir aquesta mena d’escriptura naturalista, psicològica, una mica psicoanalítica...

Què ha trobat a Panorama des del pont?
La mescla del problema de la immigració i el problema de la passió amorosa. Tot i que, respecte al primer terme, he de dir que la immigració italiana de què parla Miller es troba als antípodes de la immigració nua de la nostra època, sense entrar en la sociologia o el racisme.

Com és el seu Eddie, el protagonista de la peça?
Miller ens dóna la solució perquè s’inventa el personatge de l’advocat, Alfieri, que és el narrador de l’obra i alhora el cap del cor grec. I és la veu del dramaturg, el seu punt de vista sobre el personatge, amb totes les seves contradiccions.

Contraposa el desig i l’amor.
Per pulsions personals, per desig, Eddie és capaç de trair els seus ideals en un segon. És terrible. No és que ens alerti contra la passió, sinó que reflexiona sobre la possibilitat que el fet de ser tu mateix pot conduir-te a un drama terrible.

Vostè fa disset anys que treballa a Barcelona. Què ha canviat?
Moltes coses. Els actors estan més fins. La seva paleta és més oberta que fa disset anys. No sols els joves, sinó també els veterans. Aquí hi havia una psicologia de telenovel·la. El problema del teatre català és que els actors, per menjar, estan obligats a combinar el cine, la tele i el teatre, cosa que amaga alguns defectes... He vist, per exemple, el 'Rei Lear' de Lluís Pasqual i m’han agradat molt els joves –Julio Manrique i David Selvas–. Crec que abans no hi havia aquesta mena d’actors.

Treballa amb un dels grans, Eduard Fernández, que és el seu Eddie.
Aquesta peça no es pot fer si no tens els actors adequats. Sinó, no val la pena. No és una obra de Shakespeare, Brecht o Txékhov. Calen actors amb carisma, potència, bogeria. I ell és extraordinari. Em sorprèn tots els dies. I aquest paper li va molt bé. Perquè es posa en perill i fins i tot ha de transitar per escenes ridícules.  

Eddie és, realment, ridícul.
I cal l’actor que accepti fer-lo.