Feia molts anys, potser des del Desaparecer de Calixto Bieito al Romea (2011), que no vèiem a Barcelona un espectacle tan excitant com A Macbeth song d'Oriol Broggi. I és curiós que els dos espectacles estiguin connectats per l'atmosfera d'Edgar Allan Poe. Perquè si el primer reconstruïa els contes més cèlebres de l'autor nord-americà amb el protagonisme inestimable de Maika Makovski, el de La Perla 29, tot i abordar el Macbeth de Shakespeare, desprèn els clarobscurs, el misteri, de Poe. I això gràcies a tres músics extraordinaris, Martyn Jacques, Budi Butenop i Adrian Stout (The Tiger Lillies), que porten el pes de la funció i insuflen un aire de cabaret expressionista i decadent a la proposta de Broggi.
La qüestió és que no anem a la Biblioteca de Catalunya a veure un altre Macbeth, sinó una mena d'al·legoria del clàssic en què tres actors (Andrew Tarbet, Enric Cambray i Màrcia Cisteró) interpreten en anglès (amb subtítols en català) tots els personatges principals de la peça mentre The Tiger Lillies, les bruixes visionàries, es miren l'acció amb la sornegueria de qui sap tot el que passarà. Elles van preveure mort i hi haurà mort, van dir que el bosc de Birnam es mouria i es mourà. Duncan, Macbeth, Banquo, Macduff, Lady Macbeth... tots són titelles a mercè de les fetilleres.
És un híbrid del qual Broggi en treu petroli
A Macbeth song s'apropa més al concert teatralitzat que al muntatge convencional, però no és ni una cosa ni l'altra. És un híbrid del qual Broggi en treu petroli. Fins i tot quan sembla que l'alternança entre cançons i text se'ns hagi de tornar monòtona, o quan podem arribar a pensar que els tres intèrprets ens sobren, introdueix metateatralitat a la funció i una mica d'humor. Hi ha un moment molt bo en què Cambray ha de fer de Macduff (noble escocès) i, de cop, li etziba a Tarbet: “Qui coi és aquest Macduff?”. L'actor es rebel·la, perquè vol posar-se en la pell de Macbeth, tot i reconèixer que l'anglès del seu company, nord-americà d'origen, és millor que el seu.
Broggi ha sabut trobar el to just i ha fet una dramatúrgia molt fina. No ens perdrem cap dels monòlegs cèlebres d'una obra que té passatges d'extraordinari valor literari i filosòfic. Perquè al final, com diu el noble assassí escocès, no som res més que personatges d'una comèdia dolenta, al servei d'un poder malvat que ens porta per on vol. Les bruixes ho saben i no poden parar de riure.
El 22 de març participa a Cap Butaca Buida, la gran festa del teatre de Catalunya. I no et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.
