Director: Joan Peris. Amb: Eduard Farelo, Maria Lanau, Lluïsa Mallol, Marta Millà, Pere Ponce, Toni Sevilla.
Alan Ayckbourn és un autor de comèdies que es pren molt seriosament els seus personatges. 'Absurds i singulars' és la història de l'ascensió dels Hopecroft i la caiguda dels Brewster-Wright i els Jackson en successius Nadals. Tres parelles que reuneixen una apreciable suma de defectes, neurosi i addiccions. En realitat caldria comptabilitzar també els insuportables Potter, convertits en un ressò abandonat que arriba de la sala mentre els altres es refugien a la cuina. Una colla d'éssers imperfectes tractats amb enorme respecte fins i tot quan s'obstinen a accelerar la tragèdia sense èxit enmig de la més quotidiana indiferència. A vegades és més important arreglar el sifó de la pica que atendre una tempesta de desesperació humana.
La versió de Joan Peris llima les arestes més feridores d'aquests entranyables sacs de pecats i petits pecats. Per un moment –fins que el mestratge de l'autor s'imposa– podria pensar-se que estem davant d'una versió escènica d'Els Roper i els seus estirats veïns. Humor costumista amb accent britànic. Després la lògica del text recondueix la comèdia cap al camí de la sofisticació. Però aquest no és el principal problema d'aquest muntatge.
Preocupa més la falta de ritme i una desangelada posada en escena només compensada pel delirant vestuari dels 70. Les rialles triguen a arrencar, com si l'espectador se les guardés per a un diàleg o una situació especialment còmica a punt d'arribar. Brillantor que hi és però que la direcció no acaba de fer present. Només Marta Millà (excel·lent Eva) sembla tenir-ho clar, amb una vis còmica que en cada acte es transforma, com Goldie Hawn en les seves millors pel·lícules.
La versió de Joan Peris llima les arestes més feridores d'aquests entranyables sacs de pecats i petits pecats. Per un moment –fins que el mestratge de l'autor s'imposa– podria pensar-se que estem davant d'una versió escènica d'Els Roper i els seus estirats veïns. Humor costumista amb accent britànic. Després la lògica del text recondueix la comèdia cap al camí de la sofisticació. Però aquest no és el principal problema d'aquest muntatge.
Preocupa més la falta de ritme i una desangelada posada en escena només compensada pel delirant vestuari dels 70. Les rialles triguen a arrencar, com si l'espectador se les guardés per a un diàleg o una situació especialment còmica a punt d'arribar. Brillantor que hi és però que la direcció no acaba de fer present. Només Marta Millà (excel·lent Eva) sembla tenir-ho clar, amb una vis còmica que en cada acte es transforma, com Goldie Hawn en les seves millors pel·lícules.