Acorar és una paraula mallorquina que significa ficar alguna cosa fins al cor i, també, aniquilar. Acorador és el ganivet que es fa servir per degollar els porcs o una altra bèstia. Un títol prou indicatiu, una vegada explicat el seu significat per nosaltres, d’un excel·lent espectacle escrit i interpretat per Toni Gomila i dirigit per Rafel Duran que arriba a la sala petita (La Fregoli, 60 butaques) de La Seca amb 10.000 espectadors recollits a les illes i que ha exhaurit les entrades a les quatre primeres sessions a Barcelona.
L’obra és una reflexió contemporània sobre la identitat dels pobles que perden les arrels envaïts per un procés de modernització, de canvis socials i de costums que remeten a l’oblit tantes i tantes coses. L’embolcall, l’excusa dramàtica de la qual emergeixen aquestes reflexions, és l’acurada descripció de l’ancestral matança del porc, un ritual que l’autor coneix perfectament i, per tant, el que explica són retalls de la memòria, imatges de la seva pròpia història. No estem, però, davant d’un exercici de nostàlgia, ni tan sols davant de la reivindicació d’un passat que podia tenir coses bones però que, com es diu molt clarament durant la funció, estava immers en una societat tancada i pobre a on accedir a un metge era poc més que una quimera.
L’habilitat de Toni Gomila passa per contraposar els dos mons. Situa el món mallorquí d’antuvi davant de la societat moderna actual construïda sobre un model de 'boom' turístic que aniquila els signes identitaris. Uns signes que inequívocament passen per la llengua. I aquí sí que hi ha una reivindicació, de molta actualitat a causa dels canvis que està impulsant el govern del PP a les Balears en contra justament de la llengua. “Com moren els pobles quan moren les paraules”, diu el protagonista. I és perquè les paraules expressen conceptes o defineixen coses amb concreció.
'Acorar' és un text que supera la realitat illenca perquè els paranys de la societat globalitzada són arreu del món i la ignorància d’allò que ens envolta és cada vegada més gran. Els joves saben diferenciar un GI d’un GX, ho saben tot dels cotxes, però no saben distingir un faig d’una alzina, d’un pollancre o d’un roure, ni una becada d’un tord o una perdiu. Arbres i ocells és tot el seu vocabulari per parlar d’eixes coses, ens diu l’intèrpret. Quanta veritat!
Gomila i Duran han fet seu el discurs i la posada en escena, austera però precisa, així com la interpretació son immillorables. Bon teatre. Molt recomanable. –Santi Fondevila.