Les paraules (escrites) són poderoses. Poden arribar a matar, d’una manera concreta o figurada, fortuïta o intencionada. Estem assetjats per elles i les seves conseqüències. La tecnologia ha multiplicat la seva presència i augmentat la competència. La brevetat d'una “piulada” ens ha fet oblidar el pes que té una carta. Quan Katherine Kressmann Taylor (redactora publicitària, escola de síntesi) publica el 1938 'Address unkown' (Adreça desconeguda), el trànsit epistolar seguia en auge. Milions de cartes deixant la seva empremta en altres tantes vides.
L’efecte sorpresa del text es va trencar el 2006 amb l’estrena del recordat muntatge protagonitzat per Jordi Bosch i Ramon Madaula. Però l’impacte d’una amistat destrossada per la irrupció del nazisme es manté en la funció dirigida i interpretada per Lluís Homar, acompanyat per Eduard Fernández. Ningú no és immune a la història i molt menys dos expatriats alemanys –un jueu–, amos d’una galeria d’art a San Francisco. L’ari decideix tornar a Alemanya en plena crisi de la República de Weimar, a les portes de l’ascensió del nacionalsocialisme. Les cartes marcaran els canvis col·lectius i la seva influència sobre els individuals. Els amics deixaran de ser-ho, fins que cadascun d’ells donarà el pas definitiu per convertir un desencontre en una tragèdia sense marxa enrere.
És una obra que gairebé no necessita afegits escènics, que gairebé exigeix austeritat i contenció. Tot està a les cartes. Amb poc n’hi ha prou. Aquest poc que a la Villarroel es plasma en una subtil coreografia de les distàncies i en l’allunyament dels dos personatges a partir dels canvis de vestuari. No cal la introducció “casual”–com una versió lleugera de la litúrgia del súmmum– i la llum-parany que baixa lentament del cel. El primer situa el públic en un to lleuger que després li costa deixar; el segon és una metàfora prescindible.
Una de freda i una de calenta que afecta també les interpretacions. El treball d’Homar i Fernández és equilibrat fins que la tragèdia apunta en la seva relació epistolar. Llavors Fernández es deixa anar i entra en una deriva histriònica que encaixaria millor en el perfil del “jueu emprenyat” dels 'Maleïts bastards'El de Tarantino. Homar, en canvi, fa una creació de contenció i serenitat interpretativa, fins i tot en els moments més complexos del personatge. –Juan Carlos Olivares.