Us faríeu un petó en escena?, els pregunto. "No, mai", diu ella. "Depèn", diu ell, "depèn de si ens ho demana Scorsese". Tot i portar anys i panys damunt dels escenaris, els germans Aina i Marc Clotet no havien coincidit en cap projecte. Fins ara. Fins que n'Aina, arran d'un càsting, va descobrir 'El sistema solar', de la dramaturga peruana Mariana de Althaus, i va aconseguir que el Teatre Lliure es decidís a produir una obra que parla d'un dinar de Nadal explosiu en una família de classe mitjana-alta. Ella és Edurne. Ell és Pavel. I tots dos, a la peça, també són germans. No es faran cap petó de rosca.
N'Aina diu que sempre s'han ajudat a l'ombra i que havia de passar, això de compartir escenari. Treballar amb Carol López (la directora) els ha ajudat, a més, a deixar-se anar, a no amagar la seva relació de sang. Tenen una cosa guanyada: no cal que impostin mirades còmplices de germans.L'actriu recorda una frase cèlebre del director anglès Declan Donnellan en la qual deixa clar que l'actor, als assajos, ha de sentir que té una xarxa a sota perquè després pugui arriscar-se en escena.
Davant del pare
“L'Edurne és la filla gran, és una noia que ha patit molt l'absència del pare, que va ser ministre, és molt valenta, maldestre emocionalment, i aquí la tenim com una coca-cola que han sacsejat molt i és a punt d'esclatar”, ens diu ella. En Marc explica que en Pavel és un home que ha fet carrera, més discret que Edurne: “Davant del terratrèmol que és la germana, ell es manté en segon pla”. És, a més, un paio que no ha tingut sort, ja que es va quedar vidu amb un fill al seu càrrec i, quan va voler refer la seva vida, el seu pare (Willy Toledo) li roba la nòvia. I així comença 'El sistema solar', amb el pare entrant a casa d'Edurne en una cadira de rodes empesa per Paula (Nausicaa Bonnín). “Tots són víctimes i botxins”, avisa n'Aina i deixa clar que els personatges de l'obra no actuen amb voluntat de fer mal, sinó, simplement, “per egoisme”.
De Tolcachir a Valente
Tant l'un com l'altre diuen que la família que veurem al Lliure de Gràcia té molt a veure amb els Coleman de Claudio Tolcachir o aquell 'El loco y la camisa' de Nelson Valente. “L'obra demana desastre, caos, i si la féssim estil nòrdic, correríem el risc d'acabar en el 'culebrón', ja que perdria comicitat, tot allò salvatge, això de saber que en qualsevol moment pot explotar”, dispara n'Aina. “Al principi, et pot fer riure i pot semblar anecdòtica, però hi ha terra baixa”, afegeix. En Marc remarca que hi ha un corrent de fons molt potent i cal que els actors estiguin “carregats al 100%” perquè els espectadors puguin veure totes les capes de la funció.