Amb 'Allà lluny hi ha una caseta', Jordi Casanovas tanca un cercle, ja que el terror era l'únic gènere que li quedava per tocar com a dramaturg. Ell és, segurament, el millor autor polític del país, és un bon comediògraf i ha retratat com ningú l'ànima social dels catalans. 'Allà lluny hi ha una caseta' és un nou camí, que no sabem cap a on ens conduirà, però és una porta oberta cap al risc dramàtic, perquè si hi ha una cosa complicada de fer en un teatre és que l'espectador passi por, o almenys que pateixi un esglai. Perquè per a 'slashers' ja tenim les tragèdies de Shakespeare.
La via del paranormal és, segurament, l'única a explorar a sobre d'un escenari, sobretot quan no vols fer un Hotel Krueger i mirar una mica més amunt. Casanovas opta per aquí tot situant una noia a punt de parir enmig del bosc (Cristina Arenas) amb dues llevadores (Mercè Pons i Meritxell Yanes) de tendència naturista. La noia, la Laia, ha fugit de casa després de patir l'agressió de la parella i s'ha refugiat al que va ser el mas de la seva àvia. Ha acudit a la Marga i la Joana perquè vol un part el més natural possible.
"'Allà lluny hi ha una caseta' és un bon muntatge, amb tres actrius excel·lents"
La tensió del naixement proper ja ofereix a Casanovas una bona atmosfera, que amaneix amb la història de la mort sobtada dels pares de la Laia dos anys enrere i la vida de l'àvia, a qui, segons es veu, la Marga coneix de la contrada i amb qui va tenir alguna experiència estranya. Tot tendeix cap a allò paranormal, amb bruixes, el dimoni i malsons, que el director plasma de manera magistral.
Som al teatre i tot es veu i no es veu, se sap i no se sap. El problema apareix quan has de fer que allò que no existeix faci acte de presència, bé sigui un fantasma, bé el mateix diable en persona. I aquí, en aquesta funció, és on el castell trontolla. Fins aleshores la cosa rutllava, fins i tot el camí truculent que agafa l'obra: l'aferra radicalment al món, tot marcant distàncies molt clares entre l'aquí i el més enllà. Però si creus que el diable és una bèstia, ha de ser una bèstia, has de mostrar-lo com una bèstia.
Tanmateix, 'Allà lluny hi ha una caseta' és un bon muntatge, amb tres actrius excel·lents que es presten al joc i saben treure profit d'unes qualitats interpretatives notables que han d'arrossegar cap a llocs que, segur, han explorat poc en un teatre. Se'n surten prou bé. El text és més que correcte, però el director, el mateix Casanovas, es va topar amb el diable i no va saber donar-li forma.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.