Dramatúrgia i direcció: Àlex Mañas. Amb: Greta Fernández i Xavi Sàez
Amanda Todd volia ser una estrella. Era jove, valenta... i imprudent. Amb tretze anys va gosar mostrar-li els pits a un desconegut en una ciberconferència i aquí va començar el seu via crucis, acabat en suïcidi dos anys més tard. Tot això és tan verídic com que Amanda Todd va existir, per la qual cosa, quan entrem a la Sala Atrium, sabem que Àlex Mañas ens explicarà una història 'basada en fets reals'. El que no sabem és com ho farà. I aquí ve la sorpresa, perquè estem davant d'una tragèdia explicada de manera directa, sense giragonses socials, sense ideologia -el tema de l'obra no necessita explicacions-, que els dos actors, Xavi Sáez i Greta Fernández, ens serveixen des de l'imprescindible distanciament que el text requereix. Per començar, ella és Amanda i és les seves amigues. I ell és el seu pare, el mestre, un productor musical, etc. No hi ha identificació. No hi ha drama. Hi ha la història.
El relat comença pel final i, mica en mica, com si no coneguéssim què passarà, Mañas va descabdellant el fil. Ens mostrarà què ha passat, per què ha passat, i marxarem del teatre parlant sobre la privacitat del món 2.0. I amb la imatge de Sáez fent tots els papers de l'auca, precís, un xic cridaner. I la de Fernández, que debuta com a actriu, perfecta per al paper -ella és una 'it girl' fora de l'escenari- i amb ganes de veure-la en altres tessitures, amb la vocalització una mica millor, però sense perdre aquesta mirada al buit, fosca, que et destrossa l'ànima. Un gran text.
El relat comença pel final i, mica en mica, com si no coneguéssim què passarà, Mañas va descabdellant el fil. Ens mostrarà què ha passat, per què ha passat, i marxarem del teatre parlant sobre la privacitat del món 2.0. I amb la imatge de Sáez fent tots els papers de l'auca, precís, un xic cridaner. I la de Fernández, que debuta com a actriu, perfecta per al paper -ella és una 'it girl' fora de l'escenari- i amb ganes de veure-la en altres tessitures, amb la vocalització una mica millor, però sense perdre aquesta mirada al buit, fosca, que et destrossa l'ànima. Un gran text.