[image]
[title]Fa dos anys, quan Pere Arquillué va dirigir a la Sala Beckett una lectura de 'Protesta', de Václav Havel, poc es podia imaginar que estaríem on som, amb presos polítics, censura a tot drap, exiliats... Aquella peça forma amb 'Audiència' i 'Vernissatge' una trilogia de l’autor txec sobre la influència del poder en els intel·lectuals i alhora són les obres que faran debutar l’actor en la direcció d’escena, a La Villarroel, amb Joan Carreras, Josep Julien i Rosa Gàmiz. “Les tenia a casa i una tarda de sol, de bon temps, de cop i volta les vaig entendre, em van arribar”, diu Arquillué.
Enguany, recorda, fa 50 anys de la Primavera de Praga i, com a finals dels 70 a Txecoslovàquia, a Espanya hi ha músics amb sentències de presó sobrevolant pels seus caps. Havel va escriure la trilogia aleshores, a mitjans d’aquella dècada. La mateixa que retratava Tom Stoppard en el recordat 'Rock’n’roll' que va dirigir Àlex Rigola al Teatre Lliure fa deu anys.
A 'Audiència', tenim un mestre cerveser que conversa amb un escriptor represaliat, Ferdinand Vanek, alter ego de Havel. A 'Vernissatge', el mateix personatge pateix l’atac d’una parella burgesa que vol que abandoni els seus ideals amb la promesa d’una vida més còmoda. A la primera, ens explica Arquillué, veurem la relació dels intel·lectuals amb la classe obrera. I a la segona, amb la burgesia que s’ha venut al poder i que vol “comprar” Vanek. Un personatge que “escolta més que parla”, l’objectiu del qual és “recuperar el sentit primigeni dels mots”. Carreras l’encarnarà, així com es va posar en la pell del Jan, el protagonista de 'Rock’n’roll'. “L’havia de fer ell, aquest paper, està en un moment esplèndid”, assegura el director, que, si hagués hagut de pujar a l’escenari, diu, hauria preferit ser el cerveser d'’Audiència'. O el burgès Misha, de 'Vernissatge'.
“Havel va més enllà del teatre de fer preguntes: no és un moralista, però proposa petites maneres de fer”, diu Arquillué, que no s’està de criticar “cert teatre d’esquerres actual, que es despulla, però que es queda en l’estètica sense proposar res de nou”. I en aquest díptic, ens pregunta, ni més ni menys, quant valem, quin és el preu dels nostres ideals. O, dit en paraules del director, “com el poder et pot arribar a alienar fent servir paraules maques”.
Havel, avança Arquillué, proposa un joc, amb un sentit de l’humor que ratlla l’absurd, fill del teatre de Ionesco o Beckett. “Juga amb el llenguatge, el ritme, són obres molt musicals, sense oblidar-se de parlar de la dignitat humana i de ser molt crític amb el poder”, afirma.
Aquesta temporada, Arquillué està completant una complicadíssima quadratura del cercle. Ha fet 'Blasted', de Sarah Kane, un text de culte dels 90. Ha recuperat 'Art', una comèdia espaterrant, i 'Primer amor', un experiment beckettià. I ara debuta com a director amb un Havel. “Volia canviar l’eix, el de l’actor que sap el seu camí, i girar el mirall, no tant per necessitat, sinó per curiositat”, diu respecte al seu nou rol a l’altra banda de l’escenari. Afirma que és un amant de la història del teatre, que té un calaix ple de textos que li agradaria muntar, però que no pretén “descobrir la sopa d’all”.
Fa anys que, com a productor, ha pogut tirar endavant els projectes que li venien de gust, fer les obres que volia fer. Només li faltava agafar la batuta. D’aquesta banda del món, ha tingut el privilegi de treballar amb els millors i coneix l’ofici. De fora, admira Declan Donnellan, amb qui va fer un 'stage', i Krystian Lupa, però també Jan Lauwers i Thomas Ostermeier. “Em sento com un xavalet”, somriu.
NO T'HO PERDIS: El millor del Grec 2018