Poques obres dels últims dos segles han tingut la penetració, l'encís i la solidesa que la publicada per Herman Melville el 1853. Ha generat rius de tinta, la història de l'escrivent que, al cap de pocs dies de ser contractat en un bufet d'advocats de Manhattan, decideix no seguir les ordres del seu patró amb aquell ja emblemàtic: "Preferiria no fer-ho". A Barcelona, la versió de Llàtzer Garcia no és la primera que s'hi estrena. I no hem d'oblidar que el barceloní Enrique Vila-Matas ha estat un dels grans contribuents contemporanis al mite de l'escrivent, gràcies al magistral Bartleby y compañía.
D'entrada, pot semblar que la feina de portar al teatre el monòleg de l'advocat que narra la peripècia de Bartleby és la mar de senzilla. Tenim una única veu, una acció concreta, tres espais a tot estirar... I no cal que vegem el copista desvagat. Quin interès, doncs, a muntar un conte que ha llegit (o coneix) tothom? Per què ara? I és que l'interessant aquí es troba en el punt de vista, en com mirem Bartleby avui, com se'l mira el seu patró.
Prat encarna a la perfecció aquest sentiment de culpa que ens rosega davant de les desgràcies dels altres
I després d'El gos, d'Elling, de portar a sobre de les espatlles una pila de papers de traca, no hi ha ningú millor que Albert Prat per donar vida a l'advocat que rep el desafiament de Bartleby. Ell va fent, discret. Té feina, tres persones contractades, dues de les quals són copistes, i viu una vida plàcida dins l'anonimat. És el que vol. Però té un pic de feina, necessita contractar un tercer escrivent i topa amb el nostre heroi. El col·loca al seu costat, en un racó, cosa que ha portat els psicoanalistes a veure-hi la seva consciència. I aviat, dos dies després de tenir-lo, meravellat per la seva eficàcia, rep la famosa sentència després d'una ordre directa. "Preferiria no fer-ho", li respon.
L'advocat, és clar, es desespera. Podria haver entomat la negativa de Bartleby de moltes maneres. Però aquí no sap què fer. El despatxa? Però el que fa és fugir sense acabar d'abandonar-lo mai. Prat encarna a la perfecció aquest sentiment de culpa que ens rosega davant de les desgràcies dels altres: creiem que no poder fer-hi res, no fem res i ens lamentem, alhora, de la nostra inacció. Prat és l'ésser humà que contempla el desastre i queda paralitzat.
Garcia, de fet, col·loca Prat en una tarima, elevat, amb un gran escriptori que ocupa gairebé tot l'espai. A terra, hi ha una bassa d'aigua. Quan es mullarà, l'advocat? Serà massa tard? Aquest és el gran dilema.
El 22 de març participa a Cap Butaca Buida, la gran festa del teatre de Catalunya. I no et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.
