Concepció i direcció: Camille Decourtye, Blaï Mateu Trias.
Camille Decourtye i Blaï Mateu han aconseguit l’impossible: superar aquell 'Le sort du dedans' que ha marcat tota una generació d’espectadors. I superar-lo amb el més difícil encara. Amb més intèrprets en escena (vuit) i amb més animals a la pista (dos cavalls, un corb i quatre periquitos). Amb un xou amb música, dansa, pallassos, acrobàcies, equilibri i, sobretot, una poètica de l’espectacle que és tan difícil d’assolir com la veritat escènica.
D’entrada, ens hipnotitzen amb allò tan suposadament tronat del circ de les entrades i sortides, de gent perduda que no sap on és. Ho hem vist mil vegades i si se sap fer bé, no hi ha millor inici que aquest per posar l’espectador en situació. Però de seguida coneixem els cavalls Bonito i Shengo, majestuosos. I Decourtye començarà a cantar, amb Mateu tocant una Telecaster dalt d’una plataforma. Veurem com dos equilibristes s’estomaquen. I com la ballarina Lali Ayguadé vola com els ocells. Decourtye tindrà por i plorarà, per executar una sèrie d’acrobàcies d’una gran bellesa, salt mortal inclòs. Fins als números de grup, on ballarins i acròbates es miren a la cara i troben un mateix llenguatge, el cos, que ens farà veure bèsties en lloc de persones.
El número de Mateu amb el corb és del més hilarant que he vist en un teatre en els últims temps. I és que aquest espectacle artesà ens recorda que les meravelles surten de nosaltres, que els humans som capaços de construir imatges precioses, metàfores sublims. Si hi afegim el concurs dels animals, còmplices, amics, la cosa pot arribar a 'Bèsties'. No hauran vist res d’igual.