Blanca desvelada

Dramatúrgia: Alejandra Jiménez-Cascón. Direcció: Montse Bonet. Amb: Alejandra Jiménez-Cascón.
 
'Blanca desvelada', projecte forjat per Alejandra Jiménez Cascón (actriu i dramaturga) i Montse Bonet (directora), desconcerta. Durant gairebé tota la funció condueix l'espectador per la senda del teatre polític –en línia amb 'Les tretze roses' de Júlia Bel– i en l'últim terç deixa anar les regnes de la denúncia per virar cap a una freudiana interpretació dels somnis. La motivació d'aquest gir no queda molt clara, fins i tot la connexió a través de la reivindicació de la memòria –la íntima i la històrica– és ambigua.

L'única cosa certa és que el text reflexiona des de diversos angles sobre la maternitat, no com un fi en si mateix sinó com una circumstància que afecta les dones. A través d'ella, per la seva frustració o realització, es parla de molts altres temes, com un test de Rorschach.

La pàtina psicològica també s'estén sobre la multiplicitat de personatges que neixen d'una única actriu. Més de deu (inclosa Blanca, la protagonista, germana de llet d'Eva Hache) que neixen de les entranyes d'un sol cos. Mai millor aplicada la imatge: "de les entranyes". Aquí el discurs es mou en un circuit tancat entre el cor i l'estómac.

Dramatúrgia visceral que no s'avergonyeix de deixar la part cerebral de l'anàlisi en el llindar de l'escenari. És evident que la implicació de la intèrpret ha de ser absoluta perquè la lectura emocional funcioni, i Jiménez Cascón s'aplica a fons a defensar cadascuna de les màscares. Potser s'incorre en un excés d'accents identificatius, amb deixos que creuen gran part de la Península i les Amèriques. Però és un pecat menor.