L’ull quasi infal·lible de Josep Mari Pou a l’hora de trobar bons textos; un càsting perfecte, que segons em diuen va fer Amparo Martínez, la directora de producció de Focus; una direcció de Daniel Veronese impecable en el ritme i el joc d’emocions que corren per l’obra; fluïda i juganera traducció de Joan Sellent, i una superba Mercè Arànega en el paper protagonista són els ingredients del deliciós còctel de gran teatre que és Bona gent, obra guanyadora de dos premis Tony.
David Lindsay-Abaire s’inspira en la seva biografia per ordir aquest retrat realista de rerefons dramàtic: el suburbi de Southie a Boston habitat pels desclassats, pels perdedors, que sobreviuen com poden en un entorn extrapolable a tants barris de tants països com hi ha al món.
Margie Walsh és una dona nascuda al barri, separada, que conviu amb una filla discapacitada sense cap mena d’ajut social i que al principi de la funció és acomiadada del supermercat on treballa perquè gairebé sempre arriba tard a la feina. Una primera escena on Arànega defineix magistralment el perfil d’un personatge que és el motor de la funció i que farà qualsevol cosa per tirar endavant, tot menys fer mal a ningú. Una dona que viu la seva tragèdia sense tremendismes, amb una mena d’ignorància redemptora. Perquè és bona gent. La recerca de feina la portarà a retrobar-se amb un antic amic i veí del barri, Mike Dillon (brillant Àlex Casanovas), del que va poder escapar per convertir-se en un acomodat metge amb casa en un barri de classe alta. Ell va aconseguir sortir del pou del Southie. I ella només li demana feina. Però hi ha coses que no ens han explicat. Intuïcions equivocades. I potser alguna mala persona. Al voltant, Kate (Carol Muakuku), la dona de Mike, afroamericana; Dottie (ens agrada Àngela Jové!), llogatera de Margie i només preocupada pels diners; Jean (vital Nies Jaume), una veritable amiga de Margie, i Steve (entranyable Ruben Ametller), encarregat de supermercat i aficionat al bingo.
Tots ells han entès la manera de fer de Veronese, qui dota d’una veritat inqüestionable els personatges. La funció flueix i la gran troballa de l’autor és com transforma una història tràgica, penosa, en una comèdia humana plena de brillants tocs d’humor. Gaudeixin de tot plegat. Fora, la realitat seguirà sent més crua.