Caramel

Les Impuxibles (Clara Peya i Ariadna Peya) no fan teatre per llepar-se les ferides, ni per perdre's en qüestions estètiques. Fa dos anys, al TNC, es van enfrontar al suïcidi a 'Harakiri', un espectacle que no acabava de reeixir per molts motius. Ara, al Lliure, entomen el repte de parlar sobre les addiccions, amb un format semblant, a través de testimonis i moviment, amb Clara Peya al piano, però amb resultats radicalment diferents. No sé si és la llum, l'acció dels intèrprets, la posada en escena... 'Caramel' és una experiència visual i sonora de primer ordre.

D'entrada, Clara Peya, abans d'encimbellar-se al seu piano de cua, ens pregunta quines són les nostres drogues, què ens té enganxats, quines són les substàncies prohibides de l'època on hem caigut. El públic resta mut, a l'expectativa. I en el que podria ser un bar, van entrant els diferents intèrprets: dos actors (Joan Solé i Sandra Pujol) i quatre ballarins (Mabel Olea, Yasser D’Oquendo, Helena Gispert i Pol Guimerà). Tots en demanen una altra. Tenen històries a explicar.

"El que veiem i sentim arriba a eriçar-nos la pell"

I ho faran a través de la paraula i una coreografia dissenyada per Ariadna Peya que és com una onada, que se'ns anirà emportant així que es desplega. Demana qualitat tècnica i fisicitat, que Solé i Pujol segueixen amb un brillant domini del cos. La música de Clara Peya també expressarà coses, amb el gruix habitual i la finor d'unes melodies que no només acompanyen l'escena, sinó que parlen per elles mateixes.

El millor de 'Caramel' és que no és un al·legat en contra de res, ni cap campanya publicitària advertint dels perills de les drogues. És una exposició minuciosa dels addictes que potser peca d'excessiva en algun moment en la paraula, no en el moviment. La coreografia d'Ariadna Peya diu de vegades més coses que els textos que ha escrit Pablo Messiez per a la peça. Tanmateix, estem davant d'un muntatge que té diverses vies d'entrada en l'espectador, i el que veiem i sentim arriba a eriçar-nos la pell.