De: Wajdi Mouawad (Traducció de Cristina Genebat). Dir: Oriol Broggi. Amb: Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Eduard Farelo, Xavier Ricart, Ernest Villegas, Carles Martínez.
El teatre de Wadji Mouawad no deixa mai indiferent, i en conseqüència provoca l’adhesió o el rebuig d’un discurs apocalíptic que furga sempre en la profunditat de l’ànima humana i a on es barregen la filosofia i la poesia amb la sang que brolla dels cossos. Tot i formar part d’una tetralogia, 'Cels' és un text un xic llunyà dels aplaudits 'Incendis' o 'Litoral', tant per l’anècdota teatral com per la densitat de la paraula de l’autor. En certs moments pot fer-se fins i tot incomprensible, com en els poemes del pare del Valéry, i en altres el text ressona força grandiloqüent. Això no treu que 'Cels' incideixi en el tema cabdal que impregna els textos de Mouawad: la recerca de la identitat. I que trobem a l’obra retalls de reflexions contundents i ben elaborades com el monòleg sobre l’amistat i la paternitat que interpreta Eduard Farelo.
'Cels' ens presenta el que podria ser un cèl·lula secreta de la CIA que controla les comunicacions i que segueix les pistes d’uns missatges que fan preveure un atemptat. El suïcidi del criptògraf i l’arribada d’un amic d’aquest, així mateix criptògraf, és el desencadenant del conflicte que es barreja amb les històries personals dels cinc experts.
Un argument molt cinematogràfic, quasi un thriller, que Oriol Broggi serveix amb enorme exigència i uns intèrprets francament encertats entre els quals sobresurt la veritat inapel·lable de Eduard Farelo (l’amistat), la decadència (Xavier Boada) o el dolor i la culpa de Màrcia Cisteró, malgrat el forçat final de tot plegat. Magnífic l’espai sonor (Damine Bazin) i molt ben resolt el joc amb les pantalles, en aquest cas elements imprescindibles de la dramatúrgia. Una funció molt interessant.