Autor: Emilio Hernández. Direcció: Magüi Mira. Amb: Ángela Molina, Emilio Gutiérrez Caba, Lucía Jiménez, Marcial Álvarez.
Algú es pot prendre seriosament que Cèsar i Cleòpatra reviuen la seva història d’amor 2.000 anys després a la eternitat? Algú es pot prendre seriosament que Cleòpatra tiri de tablet i acabi fent-se un 'selfie' amb Juli Cèsar? Algú es pot prendre seriosament que Juli Cèsar exposi una manera de pensar llindant amb la d’Esquerra Unida i que Cleòpatra s’erigeixi en feminista i pacifista? Algú es pot prendre seriosament que a Juli Cèsar li agradi el tango i s’atreveixi fins i tot a cantar-ne un bon fragment o que Cleòpatra s’arrenqui amb 'Lo dudo'? Algú es pot creure que el general romà i la reina egípcia van ser dos bones persones que lluitaven pel be de la humanitat? Algú es pot prendre seriosament que l’autor Emili Hernández hagi escrit una comèdia amb aquets materials?
Sembla que la directora, Magüi Mira, s’ho ha pres seriosament. Vull dir massa seriosament, perquè encara que deixi espais d’humor gruixut de revista per als protagonistes, s’ha cregut fil per randa que la reivindicació dels perfils d’ambdós, i sobretot d’ella, és seriosa. I així no anem enlloc. Des d'aquest equívoc, Mira no ha cuidat la posada en escena en cap dels seus aspectes. Ni la musica, ni l’espai escènic, ni el vestuari. Això si, molt de fum.
Ángela Molina fa el que pot, que no és molt, assumint un ridícul moviment insinuant com si fos una corista de 'La cort del faraó'. Pobre Emili Gutiérrez Caba lidiant amb l’inexplicable text a aquestes altura de la seva gran carrera. Alt és el tribut que ha pagat el director del Romea, Borja Sitjà, poc abans del seu comiat aquest mes de juny per qüestions merament comercials.