De: Miguel Delibes. Dir: Josefina Molina. Amb: Natalia Millán.
Miguel Delibes és un dels grans escriptors en llengua castellana per la riquesa del seu vocabulari així com per la precisió en les descripcions de l’ànima i el comportament humà. 'Cinco horas con Mario' va ser un dels grans èxits teatrals fa més de vint anys en la veu de Lola Herrera i, coses del destí, torna ara al Goya Codorniu en una nova producció esguerrada. Darrere dels textos de Delibes sempre hi ha una contextualització d’una època gens capritxosa, crítica moltes vegades amb l’ordre social, i molt adequada per descobrir els paisatges humans del moment.
A 'Cinco horas con Mario', Delibes proposa una conversa entre la vídua Carmen Sotillo, una reaccionària sense gaire cervell, i el seu marit Mario, un catedràtic d’institut un xic progressista, mort als 49 anys d’un infart. I diem conversa perquè encara que l’única que parla es la vídua, li parla a ell. El mort, dintre del fèretre i, al final, fins i tot li demanarà que la comprengui. El text no ha envellit gaire bé, però la posada en escena el fa encara més llunyà, menys persuasiu, menys emotiu. L’únic canvi apreciable és el de l’escenografia i la il·luminació. Una escenografia que defuig el realisme que defineix un espai més abstracte, més conceptual com per reivindicar l’actualitat del discurs. Un error notable per crear l’atmosfera necessària i que no ajuda gens a l’espectador a entrar en el relat que hauria de ser íntim, quasi a cau d’orella.
El mural violeta del fons de l’escenari fa basarda i el fèretre convertit en un peça de cartró pedra esta col·locat de tal manera que no sabem a on té els peus el difunt ni a on té el cap. I això és bàsic, perquè la vídua s’adreça a ell, el mira sovint, li parla i, la veritat, no creiem que parli amb els peus del mort. Pot semblar una qüestió nímia, però no l’és. Desconcerta i no ajuda a l’actriu a establir la relació amb el difunt. Els canvis de llum sense solta ni volta tampoc no juguen a favor de la posada en escena de Josefina Molina, ni a la immersió de Natalia Millán en un text d’hora i mitja que té petits girs, del plor al riure, un ritme i una cadència que ha d’enganxar l’espectador.
Millán ha fet seva la senyora Sotillo i a poc a poc supera tots els inconvenients de la posada en escena i acaba posant-se el públic a la butxaca, malgrat que la seva és una interpretació convençuda però convencional.