Direcció: Carles Fernández Giua. Amb: Claudia Victoria Poblete Hlaczick, Carles Fernández Giua i Eugenio Swarcer.
Bastir un espectacle a partir de fragments de realitat pot arribar a convertir-se en una trampa creativa. Si, a més, la proposta opta per convidar els mateixos protagonistes a pujar a escena, el perill de resultar tendenciós creix considerablement. La companyia La Conquesta del Pol Sud té molt presents tots els paranys que amaga el teatre document, i els conjura a través de pinzellades contextuals, reflexions creuades i anivellades dosis de poesia.
Carles Fernández Giua i EugenioSzwarcer ja van fer el ple amb el seu anterior espectacle, 'Nadia', la història d'una nena afganesa que es feia passar pel seu germà mort per sobreviure en l'opressiu context del règim talibà. Ara, el seu nou muntatge 'Claudia' ens transporta a l'Argentina, un país que mira de reconfigurar la seva identitat, que s'enfronta al trauma dels desapareguts en la terrible repressió que va seguir al cop d'estat del 1976.
Les consideracions sobre la memòria històrica se solidifiquen al voltant del testimoni de Claudia Victoria Poblete Hlaczik, una enginyera de sistemes de Buenos Aires que amb 22 anys descobreix que la seva vida és una farsa, que la família de militars on ha crescut no és la seva, que realment és filla d'una parella torturada i assassinada a un centre de detenció. Estem davant, doncs, de la narració d'un cas de nadó robat explicat per boca de la seva protagonista, un cas mediàtic que en el seu moment, 2001, va suposar el final de la impunitat judicial dels militars responsables de les desaparicions.
Un testimoni ja d'entrada tan potent implica la identificació automàtica amb la protagonista, un grau de segrest emocional del públic del qual la proposta, per sort, no abusa més del necessari. Tampoc no s'entra en la crueltat, ni en l'ànim de revenja, aquí el distanciament és tan útil com la intenció. La dimensió humana del personatge creix encara més a partir d'afegir motius personals, fotografies, anècdotes de la infància o la incorporació de la seva afició per la ciència-ficció, factor aquest últim que es barrejarà amb les intencions metafilosòfiques de la peça fins a portar-la a frec de la deriva.
Per sort, la narració central torna a la part final per ancorar el sentit global, un testimoni oral que al llarg del muntatge es complementa amb fragments documentals enregistrats i un subtil joc d'objectes que ajuden a fer avançar la història. La teatralització de certes escenes és subtil, just per subratllar la força del que s'explica. Que Claudia no sigui actriu professional es compensa des de l'honestedat i gràcies a l'alt grau de detallisme fixat per part de direcció, que fuig en tot moment de sobreactuacions i llàgrima fàcil. Una proposta, en definitiva, sobre les coincidències entre identitat personal i social que aconsegueix entrar de ple entre les fites del teatre realitat fet a casa nostra. Llarga vida a 'Claudia'!
Carles Fernández Giua i EugenioSzwarcer ja van fer el ple amb el seu anterior espectacle, 'Nadia', la història d'una nena afganesa que es feia passar pel seu germà mort per sobreviure en l'opressiu context del règim talibà. Ara, el seu nou muntatge 'Claudia' ens transporta a l'Argentina, un país que mira de reconfigurar la seva identitat, que s'enfronta al trauma dels desapareguts en la terrible repressió que va seguir al cop d'estat del 1976.
Les consideracions sobre la memòria històrica se solidifiquen al voltant del testimoni de Claudia Victoria Poblete Hlaczik, una enginyera de sistemes de Buenos Aires que amb 22 anys descobreix que la seva vida és una farsa, que la família de militars on ha crescut no és la seva, que realment és filla d'una parella torturada i assassinada a un centre de detenció. Estem davant, doncs, de la narració d'un cas de nadó robat explicat per boca de la seva protagonista, un cas mediàtic que en el seu moment, 2001, va suposar el final de la impunitat judicial dels militars responsables de les desaparicions.
Un testimoni ja d'entrada tan potent implica la identificació automàtica amb la protagonista, un grau de segrest emocional del públic del qual la proposta, per sort, no abusa més del necessari. Tampoc no s'entra en la crueltat, ni en l'ànim de revenja, aquí el distanciament és tan útil com la intenció. La dimensió humana del personatge creix encara més a partir d'afegir motius personals, fotografies, anècdotes de la infància o la incorporació de la seva afició per la ciència-ficció, factor aquest últim que es barrejarà amb les intencions metafilosòfiques de la peça fins a portar-la a frec de la deriva.
Per sort, la narració central torna a la part final per ancorar el sentit global, un testimoni oral que al llarg del muntatge es complementa amb fragments documentals enregistrats i un subtil joc d'objectes que ajuden a fer avançar la història. La teatralització de certes escenes és subtil, just per subratllar la força del que s'explica. Que Claudia no sigui actriu professional es compensa des de l'honestedat i gràcies a l'alt grau de detallisme fixat per part de direcció, que fuig en tot moment de sobreactuacions i llàgrima fàcil. Una proposta, en definitiva, sobre les coincidències entre identitat personal i social que aconsegueix entrar de ple entre les fites del teatre realitat fet a casa nostra. Llarga vida a 'Claudia'!