Qui és Clàudia Cedó?

Aquí li tocava  parlar a ella, treure’s de sobre tot el que havia patit. Primer, ens explica, “va vomitar” en una llibreta, emplenada de dalt a baix, tot el que li passava pel cap, mentre escoltava el 'Heroes' de Bowie i veia en bucle 'Tron de sang' d’Akira Kurosawa. Després, va escriure la peça. Una obra on la protagonista, la Júlia, passarà el mateix calvari que ella en saber que el bebè no té líquid amniòtic i ha d’avortar. Per això Cedó no dirigeix 'Una gossa en un descampat'. Ho fa Sergi Belbel. “És la primera vegada que no dirigeixo una obra meva: escriure-la ha estat molt terapèutic, però dirigir-la seria massa, ja que no em veig donant indicacions a les actrius que fan de mi”, reconeix la dramaturga.

El que explica aquesta obra –protagonitzada per Pep Ambròs, Anna Barrachina, Queralt Casasayas, Vicky Luengo, Xavier Ricart i Maria Rodríguez– és dur, molt dur. Cedó podria haver construït un melodrama de sobretaula, però ha escrit un Ibsen, amb molt de simbolisme i amb el personatge de la Júlia desdoblat, entre la Júlia de carn i os i una Júlia que és només pensament.

“No volia fer pornografia dels sentiments, sinó teatre”, deixa clar Cedó. “Quan escrivia sobre qualsevol tema, volia fer diàlegs àgils... ara no havia de rumiar res, m’he deixat guiar per l’instint”, afegeix. Cedó no s’amaga en afirmar que qui més ha après aquí ha estat ella. Per això fa referència a la maternitat, un tema molt poc tractat en el teatre, tot i 'Medea'. I molt menys el de la mort perinatal, un autèntic tabú social. Ella, abans i després del tràngol, va començar a descobrir històries molt properes a la seva que havien estat amagades sota la pedra de la vergonya. “Sembla que només hi ha una manera de ser mare”, dispara.

'Una gossa en un descampat' passa a l’hospital, al teatre on treballa el seu home i en un tercer espai simbòlic, l’erm del títol, que “és el lloc on ella anirà a parar si no assumeix els seus fantasmes”, diu Cedó. No debades, cita el 'Litoral' de Wajdi Mouawad com a referent. I nosaltres hi afegiríem 'El petit Eiolf' d’Ibsen.