El dia de la marmota, el musical
'El dia de la marmota' té un únic problema: li costa arrencar. Comença ben bé com la personalitat del protagonista, el meteoròleg Phil Connors (Roc Bernadí), ensopida, mandrosa, altiva. Un cop es desplega el mecanisme de la repetició, quan veus en Phil navegant en aquest 2 de febrer etern, rabejant-s'hi, estimbant-s'hi, fins i tot gaudint-ne, i la resta de secundaris entren en joc, el musical agafa volada. Si acaba funcionant és gràcies a una direcció mil·limetrada, d'Enric Cambray, i al talent d'uns intèrprets que no només canten, sinó que saben fer créixer els seus personatges.
La història és coneguda per mor del famós film de primers dels 90: en Phil es queda atrapat en el temps, en un poble de mala mort de l'interior de Pennsilvània durant una forta tempesta de neu. D'entrada, busca treure profit de la situació tot portant a l'extrem el seu tarannà superb. És a dir, fa totes les dolenteries que estan al seu abast. Fins que se n'acaba avorrint. Es desespera. I descobreix que si intenta millorar el seu entorn immediat, també a nivell personal, almenys no viurà en la insatisfacció permanent.
Cambray debuta en la direcció amb un muntatge endimoniat. Era molt fàcil fracassar, ja que en teatre, la repetició és igual a tedi, a badall. I més si tenim al davant un argument que coneixem, quan ja sabem què passarà. Però no, superada la primera mitja hora, l'engranatge fa un clic. El final del primer acte, per exemple, farcit de trucs de màgia és esplèndid. I l'inici del segon,...
