Corteo

La primera part del nou espectacle de Cirque du Soleil és del millor que he vist de la companyia quebequesa des de fa temps, i enllaça amb els dos títols més singulars i aconseguits, Alegria i Quidam. Tot i respectar una fórmula d'èxit que posa l'accent en unes produccions impecables, a Corteo la companyia aconsegueix recuperar la màgia i fins i tot una certa poètica que en altres creacions es diluïa amb la profusió de mitjans i coloraines visuals i musicals. Corteo  és una espectacle aparentment més anàrquic, amb menys coreografies a l'estil Las Vegas i amb una notable teatralitat que encapçala el protagonista de la història, el pallasso Mauro Mozanni, i que enfonsa els arrels en els inicis del món del circ. Si recordem que a Alegria hi havia un forçut que tancava l'espectacle, a Corteo hi ha dos lil·liputencs i un gegant que composen una poesia visual arcaica, fellliniana, i enlluernadora i un número de cavalls (de mentida, esclar) que remet al circ més senzill i tradicional. Així mateix hi ha moments deliciosos, apunts breus delicats però sucosos com el pallasso funambulesc que travessa la pista cap per avall, les sabates que caminen soles i una entrada de clown (el gols) original i magnífica. Corteo és l'espectacle més mediterrani, més europeu del Cirque du Soleil. També en la música i en el vestuari, desbordant d'imaginació. Lògicament hi ha alguns números de circ realment impressionants, de bellesa genuïna com el de les quatre acròbates aèries que volen penjades d'aranyes de cristall o la troupe del triple trapezi fix amb jocs aeris emocionants.  Molt recomanable per a tots els públics que puguin pagar les sempre elevades tarifes d'aquesta companyia. –Santi Fondevila.