L’onada de teatre argentí que hem viscut aquesta tardor ens apropa ara una obra de Lautaro Perotti, cofundador amb Claudio Tolcachir ('L’omissió de la família Coleman') de Timbre 4, que ell mateix ha dirigit amb repartiment espanyol. Perotti afirma que volia indagar sobre la construcció de la identitat a través de la mentida o l’engany, però molt em sembla que aquesta és un reflexió elaborada per a nodrir intel·lectualment una comèdia negra amb una interessant estructura dramàtica i un ben cuinat suspens que no deixa rastre a l’espectador més enllà d’intentar esbrinar la lògica la història.
L’obra ens situa en una casa aïllada on conviuen dues germanes, Olvido i Celia, i el fill d’aquesta última, César. Arrenca amb l’arribada de Beltrán, el fill d’Olvido misteriosament desaparegut fa tretze anys quan en tenia dotze. Com i per què va desaparèixer sembla ser el fil d’una intriga que, no obstant, amaga un drama major. La història s’explica amb flashbacks i punts de vista diferents en una arquitectura dramàtica que acompleix l’objectiu de mantenir el públic expectant i implicar-lo en la resolució dels misteris d’aquesta família gens convencional, tot i que alguna de les subtrames quedin un xic despenjades o descontextualitzades en el nostre entorn.
En un espai escènic més impactant que funcional la direcció de Perotti té alguna cosa de precipitada amb un munt de moviments innecessaris i una violència física poc creïble per exagerada. Tot i la sorprenent presència d’una Carmen Machi (Olvido) com a femella alfa (per moments passada de voltes) ens quedem amb la Celia de Pilar Castro, el personatge millor dibuixat i qui teixeix tant els jerseis de la família com el gran engany.
Autoria i direcció: Lautaro Perotti. Amb: Pilar Castro, Patrick Criado, Jorge Kent, Carmen Machi i Santi Marín.