Text: Brian Friel. Director: Ferran Utzet. Amb: Màrcia Cisteró, Mónica López, Marta Marco, Òscar Muñoz, Nora Navas, Carlota Olcina, Albert Triola i Ramon Vila.
En una improvisada tertúlia postfunció s'especula si és possible fer d'una altra manera 'Dansa d'agost', si el text ofereix pistes per accedir a altres nivells d'informació. "Fixeu-vos -diuen els que cal escoltar- que la ràdio no funciona i l'estel no vola; en tots els detalls de la insatisfacció ". És possible que l'obra de Brian Friel sigui més gran que una altra posada en escena exquisida del record dels dies d'estiu el 36 a casa de les germanes Mundy. L'últim agost amb l'angoixa subjecta, abans que irrompi la tragèdia per capítols, amb Kate encara no rendida del tot a l'amargor. Una Bernarda Alba irlandesa amb el cor per ennegrir.
Però és difícil sostreure's a la influència d'uns personatges tan lluminosos -amb tots els matisos de llum i ombres- i a la malenconia del que torna als últims dies d'una infantesa daurada, aliena als drames dels seus grans. Com Pere Planella al 1993 al Lliure, ara Ferran Utzet a la Biblioteca ha optat per no resistir-se a aquesta poderosa corrent i ha creat un espectacle a major glòria de les seves actrius i actors.
Entre la bona terna masculina (Ramon Vila, Òscar Muñoz i Albert Triola) destaca l'exquisida distància que Triola aporta a la seva doble personalitat de narrador adult i nen recordat; i entre el formidable quintet d'actrius és difícil repartir el podi. Potser Màrcia Cisteró encara ha de rebaixar la "diferència" de la seva Rosie. Però les altres (Mònica López, Marta Marco, Carlota Olcina i Nora Navas) complementen equitativament els moments de rendit aplaudiment, amb escenes d'una intensitat concentrada a la cara, en la mirada. Un miracle de delicadesa col·lectiva.
Però és difícil sostreure's a la influència d'uns personatges tan lluminosos -amb tots els matisos de llum i ombres- i a la malenconia del que torna als últims dies d'una infantesa daurada, aliena als drames dels seus grans. Com Pere Planella al 1993 al Lliure, ara Ferran Utzet a la Biblioteca ha optat per no resistir-se a aquesta poderosa corrent i ha creat un espectacle a major glòria de les seves actrius i actors.
Entre la bona terna masculina (Ramon Vila, Òscar Muñoz i Albert Triola) destaca l'exquisida distància que Triola aporta a la seva doble personalitat de narrador adult i nen recordat; i entre el formidable quintet d'actrius és difícil repartir el podi. Potser Màrcia Cisteró encara ha de rebaixar la "diferència" de la seva Rosie. Però les altres (Mònica López, Marta Marco, Carlota Olcina i Nora Navas) complementen equitativament els moments de rendit aplaudiment, amb escenes d'una intensitat concentrada a la cara, en la mirada. Un miracle de delicadesa col·lectiva.