David Verdaguer
Foto: ©Maria DiasDavid Verdaguer
Foto: ©Maria Dias

David Verdaguer: totes les vides del gat

L'actor és un totterreny que ha fet de tot en el món del teatre i del cinema. Ara és un comptable de Barcelona que té un 'lío' a La Rioja amb una dona gallega a 'Un cop l'any'

Andreu Gomila
Publicitat

Té 34 anys i una trentena d’obres damunt les espatlles, però la majoria del públic coneix David Verdaguer pels papers de pel·lícula que ha fet en els últims anys, de '10.000 km' a 'Estiu 1993' –i ja els anunciem que en tornaran a sentir a parlar quan s’estreni 'Tierra firme', el nou film de Carlos Marques-Marcet–. Al teatre, ha fet de tot i ara li toca ser l’amant de Mar Ulldemolins a 'Un cop l’any', la comèdia de Bernard Slade que dirigeix Àngel Llàcer al Poliorama. Un paper, el d’un comptable de Barcelona, que ens permetrà veure la versatilitat de l’actor, perquè, entre altres coses, quan comença la peça té 22 anys i, en acabar, uns 55. “No soc ni alt ni baix, ni guapo ni lleig, puc fer moltes coses i puc no fer res”, dispara.

“Podria haver fet vuit pel·lis en un any. He pogut triar, però tampoc no et pensis que he triat tant. I és cert que no he estat en cap súper producció: em falten abdominals!”, diu l’actor. En teatre, sí que va protagonitzar 'Molt soroll per no res', el Shakespeare més taquiller vist al TNC en els últims temps. I no ens oblidem de les obres que va fer com a membre de La Kompanyia del Lliure, de 'Victòria d’Enric V' a 'El caballero de Olmedo'.

La història d’'Un cop l’any' li recorda la seva inseguretat vital i aquest esperit camaleònic que arrossega. “És una història d’amor en una relació d’amants, cosa que sembla impossible, però quan estan junts poden ser ells mateixos”, ens diu. Verdaguer destaca com els personatges es coneixen a través de les seves parelles. En Josep i la Pilar, de fet, queden sempre al mateix parador de La Rioja per cardar i tenen un joc per trencar el gel: s’expliquen una cosa bona i una cosa dolenta del seu cònjuge. Si li preguntem a ell, què és el millor i el pitjor que té, ens diu que és poc organitzat i estràbic, però que alhora és molt carinyós.

Tot comença el 1975 i acaba l’any 2000. Els personatges passaran per tota mena d’històries i els podrem veure de joves i de grans. El més difícil, per Verdaguer, ha estat ser un home de 55 anys. “Faig aquella cosa que fa Ian McKellen amb les mans i abaixo l’energia, intento passar per totes les vocals”, assenyala.

Per ara, Verdaguer ha pogut interpretar papers molt més interessants al cinema. No es dona per vençut, tanmateix. Serà la quarta vegada que està sota les ordres de Llàcer i no amaga que li agradaria treballar, per exemple, amb Jordi Prat i Coll, director de qui admira la seva poètica. O Julio Manrique, que li va donar un cop de mà a 'L’onzena plaga', al Lliure fa dos anys. Tens por de fer-te vell?, li preguntem. Diu que no, però no li agrada la idea, tot i que, com a actor, tem cada vegada més pujar a l’escenari. “Tinc més consciència del que faig, això d’anar adquirint més pes real en escena”, admet. Aquí, a 'Un cop l’any', fins i tot el veurem plorar. Té més vides que un gat.

Dos machos verdes fritos
Dos machos verdes fritos

Dos homes, farts que la vida els tracti malament i sobretot el sexe contrari, decideixen exposar els seus sentiments més íntims en veu alta sense embuts ni cap mena de pudor. Una visió del desamor des d'una òptica puramente masclista en la qual aquests perdedors van enfilant pensaments mordaços en contra de tot, inclosos ells mateixos i la seva pròpia masculinitat. Un espectacle que oscil·la entre el teatre, el vodevil, el recital musical i la comicitat més absurda i surrealista, acompanyada d'una filosofia nocturna només apta per a uns quants escollits.

Molt soroll per no res
Molt soroll per no res

És una bona comèdia, molt ben defensada per David Verdaguer, Victòria Pagès, un divertit quintet 'fool' inspirat en els germans Marx i la seva noia còmplice (Bernat Cot, Albert Mora, Oriol Burés, Enric Cambray i Clara Altarriba) i el dolent de còmic interpretat per Albert Triola. És un musical esforçat que ret homenatge a l'edat d'or de la MGM sense comptar amb el repartiment adequat per reproduir la fascinació dels seus títols quan toca ballar o cantar. És una paròdia que no s'atreveix a trencar el motlle. L'ideal hagués estat –i picades d'ullet anticipatoris no en falten– que en el moment del final feliç del casament d'Hero i Claudi, Don Pedro hagués agafat a coll Claudi i la pobra Hero es quedés morta (una altra vegada), amb un pam de nas .

Publicitat
Victòria d'Enric V
Victòria d'Enric V

Pau Carrió ha despullat el text de tot allò que pogués interferir en aquest fosc retaule que converteix la posteritat en una trista broma. Ha eliminat tots els homes i dones que no li serveixen per explicar la futilitat de la victòria. Compta amb l'estimable ajuda de les escenes protagonitzades per aquells personatges vulgars que exerceixen d'eco irònic dels grans discursos. Una realitat sense honor possible que abandona sense estridències el to còmic per integrar-se en la malenconia general. Un terreny dominat per la presència de David Verdaguer (Pistola), un actor de múltiples registres que es consolida en cada nou projecte. El mirall –finalment també derrotat per la vida– d'un rei que aquí té la creïble figura de Pol López. El dia que redueixi la seva fixació pel gest simètric –dos braços moguts per un mateix ressort emocional–, l'espectador es podrà concentrar més en les seves virtuts interpretatives.

Si els dic que en aquesta versió del clàssic de Lope de Vega canten un tango sobre la lletra del poeta o que les guitarres deixen anar el seu lament per 'bulerías' (la gala de Medina/la flor de Olmedo) i, fins i tot, que el noble Don Pedro, pare de Doña Inés, es posa un nas vermell en una de les escenes, entendran que la versió de Lluís Pasqual de 'El caballero de Olmedo' no té res d’ortodoxa i és poc fidel a l'imaginari que d’ella se'n desprèn. Ben segur que aquest és justament l’encert del director.

Publicitat
Litoral
Litoral

L’autor té moltes històries a explicar i un imaginari desbordant i això li pesa, a Litoral, que amb una bona pentinada mantindria millor la indubtable tensió dramàtica. Molins manega bé els intèrprets que assumeixen una quinzena de personatges en un espai escènic molt adient, dúctil i funcional de Ricard Prat. Marc Rodríguez (Wilfrid) condueix el viatge i té prou força per portar-nos amb ell. Lluís Marco (el mort) mostra que té eines per a qualsevol paper. Brillant. Destaquem també Pepo Blasco, David Verdaguer i Xavier Ruano. Les dues actrius són la part més feble d’un conjunt d’intèrprets entregats per transmetre’ns el drama amb tota intensitat i credibilitat. A la fi, una funció de notable interès.

'Litus' fa riure al començament, es posa seriosa després i en tota l’obra respiren les emocions d’un grup de gent normal sacsejat per la mort prematura del seu company. Té l’espontaneïtat del que és veritat i en aquet sentit hi ha ressons del millor teatre naturalista argentí que ens ha visitat en els últims anys. Teatre sense artificis ni distraccions. Un deu per a tots els intèrprets (Anna Alarcón, Borja Espinosa, Josep Sobrevals, Jacob Torres i David Verdaguer) i si hem de destacar algú seria l’expressivitat emocional d’Alarcón, l’exnúvia.

  • Cine
  • 5 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
Estiu 1993
Estiu 1993

Sempre hi ha un moment a la infància, deia Graham Greene, en què una porta s’obre i deixa entrar el futur. La Frida (excel·lent Laia Artigas) mira a través de l’escletxa i només hi veu una realitat que, d’un dia per l’altre, s’ha capgirat com un mitjó. Carla Simón sap que, per entendre un nen, hem de percebre el que l’envolta a la seva altura, sobretot si el trànsit que travessa és el d’assumir la pèrdua, l’orfandat i la mort com una certesa. El futur és, doncs, aprendre a admetre el que sents, a superar el dol amb l’ajuda dels altres. En fi, la maduresa. Així doncs, 'Estiu 1993' surt victoriosa de construir aquesta mirada desubicada i sensible, que declina un cert esperit documental –és la infància de la directora la que està en joc– en una pel·lícula que mai no intenta ser complaent amb la seva heroïna, que atén al seu descobriment del món vinculant-lo amb la cristal·lina transparència de les seves imatges, que treballa amb els seus actors amb una delicadesa extraordinària, i que aconsegueix transmetre el misteri de ser nen –la sensació d’estranyament, la crueltat inconscient, el dolor disfressat de caprici emocional– sense oblidar-se de quina relació estableix amb els adults i, sobretot, sense caure en el sentimentalisme sent profundament commovedora.

  • Cine
  • Comèdia
  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
Requisitos para ser una persona normal
Requisitos para ser una persona normal
En la seva radiant opera prima, l’actriu Leticia Dolera fa una reivindicació generacional fresca i irònica molt peculiar. Té un delicat encant naïf, i està repleta de referències pop. La directora (i també intèrpret) sap treure l’ànima més sensible a un grapat de personatges que van com boies a la recerca de la seva identitat. Ens trobem davant d’una obra lluminosa i tendra, que rebenta els motlles de la romcom i perfila una narració juganera i plena d’inventiva, que es nodreix d’un imaginari femení tan personal com estrany. D’una lucidesa subtil, que va molt més enllà de les possibles vinculacions al model de cinema indie americà (Miranda July al capdavant) al qual es podria vincular. Molt recomanable.
Publicitat
  • Cine
No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas
No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas
No hi ha perill més lleig per a una comèdia romàntica que fer-se patètica a ulls de l'espectador. Ens ho van ensenyar els mestres de l''screwball comedy' –posem per cas Howard Hawks a 'La fiera de mi niña'–. Sense to ni teca, sense gràcia ni cap ocurrència que surti del lloc comú, la nova pel·lícula de Maria Ripoll és un bodevil de pa sucat amb oli, farcit de personatges estereotipats i plomes de lloro que camufla amb histèria i un sentit del ridícul en vaga la poca originalitat de l'artefacte. Verónica Echegui no es creu el paper ni mig segon, i intenta suplir-ho amb una hiperactivitat que crispa els nervis. I David Verdaguer procura salvar els mobles posant el pilot automàtic i amagant la vergonya rere el seu frondós bigoti. Mentrestant, el públic se sent cada cop més incòmode a la butaca. Si el títol ja us fa mala espina, gira cua i torna a casa. 
  • Cine
  • Romàntica
  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
10.000 km
10.000 km

Heus aquí una de les sorpreses  més agradables dels darrers mesos, una pel·lícula inesperada i vivificant. I no ho dic perquè no n’esperés res, sinó perquè el conjunt ha acabat agafant una forma potent i intensa, infreqüent en el cinema d’aquí. No és un film perfecte, ni de bon tros. Sovint se li veuen les costures, i el seu material tampoc no és que sigui gaire original. Però aquesta és la gràcia. Sense voler trencar esquemes, el debutant Carles Marques-Marcet ha aconseguit un relat alhora sec i emotiu, rigorós i lliure, un retrat generacional i un melodrama modern, allà on el gènere es transforma per copsar alguna cosa nova. La història d’aquests dos joves enamorats però separats per motius de feina, que només es podran comunicar mitjançant la tecnologia, parla de l’amor al segle XXI però també de sentiments i reaccions tan vells com la humanitat. I ho fa amb una inusitada saviesa cinematogràfica.En efecte, no són necessaris més de dos actors i un parell de decorats perquè aquestes poques imatges es multipliquin vertiginosament. Les pantalles dels ordinadors i dels mòbils esdevenen un substitut del pla-contraplà, tal com ho són de la presència física. I no és que l’amor es vagi apagant per culpa de les màquines, sinó que els mil i un miralls d’ells mateixos els confonen, els fan imaginar altres històries, confondre la realitat. Per això '10.000 km' parla de l’enamorament i dels projectes, i de com tot va agafant forma de miratge al llarg del temps.

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat