Té 34 anys i una trentena d’obres damunt les espatlles, però la majoria del públic coneix David Verdaguer pels papers de pel·lícula que ha fet en els últims anys, de '10.000 km' a 'Estiu 1993' –i ja els anunciem que en tornaran a sentir a parlar quan s’estreni 'Tierra firme', el nou film de Carlos Marques-Marcet–. Al teatre, ha fet de tot i ara li toca ser l’amant de Mar Ulldemolins a 'Un cop l’any', la comèdia de Bernard Slade que dirigeix Àngel Llàcer al Poliorama. Un paper, el d’un comptable de Barcelona, que ens permetrà veure la versatilitat de l’actor, perquè, entre altres coses, quan comença la peça té 22 anys i, en acabar, uns 55. “No soc ni alt ni baix, ni guapo ni lleig, puc fer moltes coses i puc no fer res”, dispara.
“Podria haver fet vuit pel·lis en un any. He pogut triar, però tampoc no et pensis que he triat tant. I és cert que no he estat en cap súper producció: em falten abdominals!”, diu l’actor. En teatre, sí que va protagonitzar 'Molt soroll per no res', el Shakespeare més taquiller vist al TNC en els últims temps. I no ens oblidem de les obres que va fer com a membre de La Kompanyia del Lliure, de 'Victòria d’Enric V' a 'El caballero de Olmedo'.
La història d’'Un cop l’any' li recorda la seva inseguretat vital i aquest esperit camaleònic que arrossega. “És una història d’amor en una relació d’amants, cosa que sembla impossible, però quan estan junts poden ser ells mateixos”, ens diu. Verdaguer destaca com els personatges es coneixen a través de les seves parelles. En Josep i la Pilar, de fet, queden sempre al mateix parador de La Rioja per cardar i tenen un joc per trencar el gel: s’expliquen una cosa bona i una cosa dolenta del seu cònjuge. Si li preguntem a ell, què és el millor i el pitjor que té, ens diu que és poc organitzat i estràbic, però que alhora és molt carinyós.
Tot comença el 1975 i acaba l’any 2000. Els personatges passaran per tota mena d’històries i els podrem veure de joves i de grans. El més difícil, per Verdaguer, ha estat ser un home de 55 anys. “Faig aquella cosa que fa Ian McKellen amb les mans i abaixo l’energia, intento passar per totes les vocals”, assenyala.
Per ara, Verdaguer ha pogut interpretar papers molt més interessants al cinema. No es dona per vençut, tanmateix. Serà la quarta vegada que està sota les ordres de Llàcer i no amaga que li agradaria treballar, per exemple, amb Jordi Prat i Coll, director de qui admira la seva poètica. O Julio Manrique, que li va donar un cop de mà a 'L’onzena plaga', al Lliure fa dos anys. Tens por de fer-te vell?, li preguntem. Diu que no, però no li agrada la idea, tot i que, com a actor, tem cada vegada més pujar a l’escenari. “Tinc més consciència del que faig, això d’anar adquirint més pes real en escena”, admet. Aquí, a 'Un cop l’any', fins i tot el veurem plorar. Té més vides que un gat.
