No és la primera vegada que Nao Albet i Marcel Borràs comencen un espectacle fent de vells. A 'Hamle.t.3' (Teatre Lliure, 2011) van protagonitzar un dels inicis de funció més espaterrants que he vist mai. Ells dos, disfressats de vellets del Midwest nord-americà, en perfecte anglès, miraven el paisatge tot comentant la jugada. Aleshores, tot just havien fet els 20 anys. Una dècada més tard, engeguen 'De Nao Albet i Marcel Borràs' el 2061 amb tots dos, sense disfressa i una boira baixa que els tapa els peus. Van ranquejant, corbats. Fa 25 anys que no es veuen. I, quan estan a punt d'encaixar, fan marxa enrere i ens situen en el present.
Durant gairebé dues hores de funció, Albet i Borràs ens explicaran la seva amistat i es projectaran més enllà del present. La qüestió és que ara no es poden veure i s'imaginen tot el que passarà a partir d'ara a les seves vides després de fer un extens inventari de retrets, des que es van conèixer en plena adolescència. Hi apareixeran nòvies, amics i família, traumes infantils i dèries presents, males passades i anècdotes diverses. I, esclar, tots i cadascun dels espectacles que han tirat endavant. Però no, no és una antologia, això, sinó un aquelarre personal.
Però no, no és una antologia, això, sinó un aquelarre personal
Avesats als seus espectacles totals, amb guions brillants, també autoficcionals, d''Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach' (TNC, 2012) fins a 'Falsestuff' (TNC, 2018) la peça que han estrenat ara és una decantació minimalista del seu univers. Per què partir d'ells mateixos si poden parlar sobre ells mateixos? Per què escriure una obra quan ells poden ser l'obra? Per què comptar amb altres intèrprets i equip tècnic divers si ells poden fer-ho tot, saben fer-ho tot?
Tant se val si el que expliquen és veritat, si tot el que diuen és real, les fílies del Nao i els traumes del Marcel, si són tan males persones com fan veure. La qüestió és que destrossen les costures d'aquesta cosa tan de moda anomenada autoficció que passa per obrir-se en canal en escena i convertir la teva vida en una obra. L'interessant és que ens ho fan creure tot. I no necessiten gairebé res per aconseguir-ho: és la seva paraula contra la nostra.
La qüestió és que destrossen les costures d'aquesta cosa tan de moda anomenada autoficció
Tanmateix, queden sense resoldre alguns dubtes: per què fan tantes faltes quan escriuen en català? Algú que no els conegui, que no hagi vist res seu abans, entendrà alguna cosa? Després d'aquest despullament total, què més poden fer? I perdre'ls seria terrible.