De 'Rhum' a 'Rhumans'

“Quan vaig trucar a l’Aspa em diu: ‘Fa un moment que m’estava cagant en els putos pallassos’”, recorda Arqué. El director, més que dir-los què volia fer, els va dir què no volia fer, i entre tots van decidir que 'Rhumans' atacaria els tòpics i intentaria “desmaquillar el pallasso”. “Hi ha un desconeixement total sobre d’on prové el pallasso i mai no s’ha volgut anar més enllà del de sempre, per haver-lo lligat massa al públic familiar”, remata.

“Ens hem posat una mica existencialistes”, afegeix Pascual. “I si no fem riure, què passa? Té sentit la nostra feina”, es pregunta Arqué. El músic diu que si 'Rhum' era més una obra de teatre i 'Rhümia', un cabaret, 'Rhumans' és “una obra filosòfica sense pretensions”, sense oblidar, matisa Arqué, que “no pots anar en contra dels elements” i ells, al cap i a la fi, són i seran pallassos.

Pascual assegura que la figura de Monti ha estat molt present durant aquests anys. Tant ell com Arqué havien treballat amb ell i deixen clar que aquesta és una trilogia feta “a partir de l’amor”. “Al començament, se’ns apareixia a la sala d’assaig”, avisa Arqué. En els últims anys, des que en Monti no hi és, el pallasso català ha fet un viatge cap a una altra banda, més enllà del paio que cau.

Entre ells, els Baró d’Evel de Blai Mateu i la recentment estrenada 'Travy' (amb la família Pla Solina) han capgirat el clown. “Ara això és el més contemporani, és teatre postdramàtic, avantguarda”, dispara Pascual. “Estem a favor de la comercialitat, que és on érem, però ens havíem oblidat de l’autenticitat”, rebla Arqué, que constata que els grans teatres havien “castrat” la investigació, el camí de llibertat que havíem recorregut als anys 70 i 80. I una cultura que ha tingut Charlie Rivel, Monti i companyia, això no s’ho pot permetre.