Diuen que la gent normal, quan puja a un tren, prefereix anar en el sentit de la marxa, mentre que el bon historiador s'asseu a contramarxa, cosa que seria aplicable a qualsevol art. El fàcil és ser complaent, carregar les tintes contra els més joves o els més vells, els d'aquí o els d'allà, mirar endavant i acontentar-se amb el paisatge. El complicat i arriscat és observar el teu entorn proper i ser capaç d'emetre un veredicte punyent, irreverent, mordaç, sense abocar tones de porqueria en contra de ningú llevat de contra tu mateix.
I això, entre moltes altres coses, és el nou espectacle de Berta Prieto, una artista nascuda a finals del segle XX que ha decidit que si té una pistola a les mans, l'ha de disparar.
L'argument és fàcil: l'ascens i caiguda d'una escriptora que va ser un mite, que alhora és utilitzada per altres artistes com a font d'inspiració. La tindrem a ella de petita, de jove i quan s'acomiada després d'haver decidit que és molt millor ser beneita que utilitzar el cervell. I també gaudirem de la directora de cinema que, més tard, roda la vida de la seva heroïna.
Té escenes memorables, diàlegs delirants i una resolució de traca
Sí, 'Del fandom al troleig' és un espectacle generacional, i és un molt bon muntatge teatral. Prieto té al seu servei quatre actrius de la seva quinta (Belén Barenys, Roser Dresaire, Irene Moray i Laura Roig), més una cinquena d'una generació posterior (Judit Martín) que ofereix experiència i un contrapunt boig a la proposta. Totes elles aixequen una funció que desgrana el jo contemporani, de punta a punta, de l'èxit absolut per mor de l'exposició personal total al fracàs estrepitós.
El millor és quan Prieto ens mostra les costures del muntatge i ens fa saber que totes les seves actrius acompliran el seu somni escènic, literalment. En aquest moment, quan ja hem vist davant dels nostres ulls alguna d'aquestes fantasies i intuïm que ens en falten un parell, quedem bocabadats.
El primer espectacle de la directora, 'Derecho a la pataleta', va ser un inici prometedor. Aquí sap pujar de nivell i convertir el que era un joc en una cosa més atrevida. Té escenes memorables, diàlegs delirants i una resolució de traca. Controla el tempo teatral de manera superba. Fins i tot les cançons són bones. Podríem afegir que és excessiu. Però és això un defecte? Avui dia, en absolut.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.
