'Divina de la mort' podria haver estat una obra bufona que, un cop vista, ens deixés així com havíem entrat a la sala, igual de perduts. Però esquetx rere esquetx, Marc Arias, Julia Calzada, Joana Castellano, Gisela Guitart i Paula Segura, la companyia Facòf, van pujant un graó i amb una sabata i una espardenya aconsegueixen exhibir un cabaret amb tanta mala bava que caus de cul. A més, no alliçonen, sinó que simplement exhibeixen el món que patim, on manen les aparences i tothom vol ser el que no és.
Durant la funció, hi ha una escena que es repeteix i que és la clau de tot plegat: una noia escolta els consells sobre salut i benestar de la típica 'influencer' que proposa barrabassades als seus fans. Ella, ulls clucs, els segueix fil per randa sense gota de dubte. Som així de babaus?, ens preguntem. Doncs sí, el món és així.
La cançó del Ken deconstruït és de traca
I si a això li afegeixes un grapat de cançons amb grapa (la del Ken desconstruït és de traca) i unes interpretacions ajustades i reeixides, tenim un espectacle de primera que posa damunt la taula una generació, la que frega els 30 per sota, que vessa bones maneres per totes bandes. Tots cinc intèrprets saben molt què han de fer, els referents populars als quals s'agafen perquè el públic els segueixi i com dotar de ritme un espectacle que no t'importaria tornar a veure.
La companyia utilitza amb destresa els minsos recursos que té a l'abast (bàsicament, el seu talent) i es nota que treballen l'autocrítica. Han defugit el més obvi, fan marxa enrere quan cal i premen l'accelerador quan la pista està lliure. No sé per què, però em recorden Las Huecas. Suposo que per la manera desacomplexada amb què miren l'escena.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.