El Bon Pare

 

Amb la comèdia no val vacil·lar. Si aquesta és la determinació de l'autor ha de assumir-la al 100%. Si, a més, vol donar-li una nota amarga –com l'angostura en els còctels– aquesta no hauria de substituir al paladar els ingredients festius. Un matís detectable però que no competeix. A 'El bon pare' de David Plana aquest equilibri no funciona. A estones és una comèdia de gust francès –amb l'àcid humor que desprèn la demolició de la façana de la burgesia progressista–, que vira en convencional comèdia de bulevard, que al seu torn interacciona amb un drama existencialista. Els quatre personatges semblen haver-se dividit el domini de cadascun dels territoris o compartir les interseccions per a les escenes més interessants i divertides del muntatge.

No hi ha sensació de conjunt en el to de la producció i la interpretació. Lluís Soler sembla aïllat en la tragèdia de l'home (fill, espòs, pare, polític, empresari) que es creu el centre de l'univers des de la seva talaia de disseny quan en realitat és un comparsa ignorant de la vida que es desenvolupa al seu voltant. Teresa Vallicrosa està molt a gust en el seu paper de comedianta sense més complicacions. Seguretat que en la seva nuclear escena amb Soler regala un dels millors moments de l'obra, sobretot pel seu esperit destructiu del personatge central. Meitat venjança, meitat joc de maliciosa frivolitat.

Els dos personatges 'joves' (Georgina Latre i Jaume Madaula) es conformen amb potenciar els seus trets més fàcils, sobretot el paper del "nuvi de la nena" (tot ell basat a tenir els colzes enganxats al tronc) quan tots dos han obert la caixa dels trons amb un vídeo poc edificant per a una parella de plançons 'pijos'.