Estrenar la poesia escènica de Joan Brossa mai no és fàcil. Del centenar de peces que va escriure de 1944 a finals dels anys 60 només una tercera part han arribat dalt d'un escenari. Per això, cada vegada que passa és una celebració i una nova oportunitat d'adonar-nos de com d'avançat estava al seu temps. Perquè aquell teatre no passa de moda i encara és avantguarda.
'El cop desert' té la peculiaritat que és, exactament, la primera peça teatral que va escriure Brossa, amb tot just 25 anys, el 1944. És contemporània a 'Esquerdes, parracs, enderrocs', que Carles Santos i Jordi Oriol ens van regalar fa uns anys al TNC amb un muntatge extraordinari. I ens ressona si tenim en compte que els Cabosanroque van utilitzar-la per aixecar el magnífic 'No em va fer Joan Brossa'.
'El cop desert' mereix una visita encara que només sigui per confirmar la grandesa de Brossa
El muntatge que han ideat Andrés Corchero i Ana Pérez per a la companyia Projecte Ingenu té coses de tots dos, sobretot el caire sonor de la instal·lació de Cabosanroque, amb l'afegit de cinc intèrprets totals (Georgina Avilés Sarrias, Toni Guillemat Àlvarez, Anna Pérez Moya, Mireia Sala Aresté i Neus Pàmies Juárez) que interactuen amb la peça brossiana. No la interpreten, sinó que la viuen. El seu objectiu és seguir Brossa pel camí d'Artaud per provocar la poesia perquè es manifesti. Així, tenim un seguit de quadres que desafien la imaginació de l'espectador contemporani enmig d'una escena poblada de parterres sonors per on els 'performers' ballen, canten, fan gest, actuen...
Brossa va incloure aquesta obra dins el que en deia poesia hipnagògica, que per a J.V. Foix, un dels primers que la va utilitzar a casa nostra, és la irrupció brusca d'unes visions netes, perfectes, sense relació amb el curs actual del pensament ni amb cap espectacle anterior. Això demana molt als directors i en el muntatge que hem vist a la Fundació Brossa podem dir que, de vegades, Corchero i Pérez l'encerten de ple, ens posen fora del teatre i del temps. Però en d'altres volen massa baix, no desafien la consciència.
M'hauria agradat sentir clar i sencer, per exemple, el parlament que tanca la peça, el que comença dient: “T'he cercat. T'he cercat entre bruits d'engranatges timbalejant l'oïda. Gement sota llurs albes amb brillantor de rebuig”. Tanmateix, aquest 'El cop desert' mereix una visita encara que només sigui per confirmar la grandesa de Brossa i tot el que ens queda per fer per assumir-lo.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.