Els últims sis anys Ariadna Gil ha anat tornant al teatre després d'anys entretinguda en el ben segur més glamurós i lucratiu món del cinema. I és en els escenaris on mica en mica està aixecant una figura de gran actriu de teatre. Passos molt mesurats que ens han deixat perles com la Jane Eyre de l’any passat al Teatre Lliure i que li han permès abordar ara el seu primer monòleg, una cosa a la qual sempre s’hi havia resistit.
I ho ha fet amb èxit malgrat tractar-se d’un text terriblement literari, exempt, doncs, de teatralitat i en conseqüència d’una exigència a l’altura de la qualitat literària i la intensitat emocional que traspua. Perquè certament que aquest relat a cavall entre el dietari i el monòleg interior que Marguerite Duras va escriure el 1985 a partir d’uns vells quaderns que recollien el dolor viscut a les acaballes de la Segona Guerra Mundial a París tenen la força de la confessió més íntima i sincera. Una confessió introspectiva que explora les contradiccions emocionals d’aquesta dona destrossada per la incertesa de si el seu marit seguirà viu o haurà mort en el camp de concentració, que segueix mantenint la relació amb el seu amant i que no pot entendre l’horror programat del nazisme.
A la fi, una dona en un difícil equilibri emocional i amb l’angoixa a flor de pell que podria cridar, plorar i enfonsar-se davant nostre en un exercici de justificat histrionisme. Ariadna Gil però, tot seguint les indicacions de la directora Lurdes Barba, concentra totes les emocions com un volcà abans de l’erupció que en aquest cas no arribarà mai. I és així com el text descarnat, cruel i també enormement lúcid colpeix l’espectador amb tota claredat i força.
Autoria: Marguerite Duras. Versió i direcció: Lurdes Barba. Traducció: Maria Lucchetti. Amb: Ariadna Gil.
NO T'HO PERDIS: Entrevista a Ariadna Gil