D'un espectacle de màgia no se'n pot explicar res, cap truc, cap entrada, ja que si ho fa, el crític, com a la física quàntica, passa a formar part de l'espectacle. Així que l'únic punt de vista assumible és el de l'anàlisi de la dramatúrgia, perquè 'Nada es imposible' té una dramatúrgia, una història que relliga els números per convertir-lo en un espectacle rodó. No m'estaré de dir, tanmateix, que Antonio Díaz, com a mag, es mereix més estrelles de les canòniques: sis, set... No és d'eixe món.
Si 'Nada es imposible' té algun problema és el de la dramatúrgia. El Mago Pop embasta el xou amb la història de la seva vida, un nen que de petit, a Badia del Vallès, deia que volia volar i feia trucs casolans amb cullerots mentre la mare l'envia a dormir i li diu que es deixi estar de romanços. Ell, però, no es rendeix... Tot és massa 'emo', a la recerca de la identificació dels espectadors amb fills, dels espectadors que recorden la infantesa, dels nens a qui alliçona sobre la vida. Mossega amb avidesa el cor del públic, però saliva massa. Busca l'emoció fàcil i, alhora, emet un missatge ultracapitalista, de somni americà, de què la vida passa per guanyar diners. Molts diners. Durant el xou se n'hi veuen una pila, de bitllets. Tota l'estona.
Amb tot, 'Nada es imposible' és un xou superlatiu, amb un ritme frenètic, que ens manté amb el uau a la boca durant una hora i mitja que no volem que s'acabi mai. El que fa aquest home no té nom. I sí, és un xaval de Badia que s'ha convertit en una estrella mundial, un 'self made man' que ha tocat el cel, que s'hi passeja i que cada nit baixa al teatre per fer gala dels seus poders. Una bèstia.