Al mític 'Rock'n'roll' que va dirigir Àlex Rigola al Lliure fa una dècada, Tom Stoppard ens explicava l'esfondrament del Teló d'Acer a través de la música, amb un personatge, en Jan, fan de la banda de rock txeca Plastic People of the Universe, que explicava el seu rol, humil, en la dissidència. Un personatge menor, dels que no surten als llibres d'història, però que són tant o més importants que els grans homes i dones que mouen el temps. A 'El més bonic que podem fer', Jan Vilanova fila encara més prim. Perquè no ha hagut d'inventar-se cap personatge, sinó que ha anat a cercar la seva àvia.
Qui va ser Carmen Urondo Ezcurrechea? D'entrada, una gran àvia. Però també va ser un dels nens que el règim agonitzant de la República va enviar a l'URSS durant la Guerra Civil. Va ser professora, va tenir assegut a la falda el que seria el director de cinema Andrei Konchalovsky (gran premi del jurat a Cannes 1979 per 'Siberiade') i, sobretot, va ser l'esposa de l'històric dirigent comunista espanyol Fernando Claudín, cosa que la va obligar a viure en la clandestinitat durant dècades.
Aquesta obra dels Sixto Paz, que dirigeix i interpreta Pau Roca, amb el suport de Montse Colomé, és un homenatge a la Carmen, però també a tota una generació que va patir l'exili, l'aïllament i la vergonya. Una mena d'autobiografia escènica de Vilanova que Roca pilota amb el saber fer que ja va demostrar a 'Les coses excepcionals'. Un espectacle íntim, proper, que ens connecta amb el que som i el que vam ser, perquè tots hem estat nets, possiblement d'unes àvies excepcionals.