El millor teatre del 2016

Però seria injust no donar-li al rei el que és del rei. I, ara mateix, ja em perdonaran, però qui talla el bacallà, a nivell de qualitat artística, de popularitat i del que vulguin, és el senyor Homar.  I ho vam veure al Grec, a l’estrena de Les bruixes de Salem, que fins que no va aparèixer ell a escena la cosa no va sortir de la foscor. El vam veure a El professor Bernhardi, al TNC, atacant i patint. I ho hem tornat a comprovar amb la direcció de Les noces de Fígaro, on ha celebrat el 40è aniversari del Lliure. Ara, la pregunta és: què vol fer, senyor Homar? I tothom a esperar, bocabadat.

El Hamlet de Pau Carrió no passarà a la història com una de les grans versions de la història del príncep de Dinamarca, però aquell “ser o no ser” de Pol López al llindar de l’escala, aquella mirada trista i pertorbadora, la malenconia del seu personatge... Bufa. Per gravar en vídeo i posar-te’l cada vegada que et preguntes què coi és això del teatre. En Pol, a més, ha tornat a atacar la seva gran obra mestra, en Christopher d’El curiós incident del gos a mitjanit, que està fent al Poliorama i que podria seguir construint fins que no coli més en el paper de noiet que vol saber la veritat.

Aquesta actriu és una cosa inexplicable. Amb Conillet va agafar la pancarta. A La treva ha aconseguit  caure’ns malament. Ens ha fet plorar. Ens ha fet riure.Sempre la recordaré ballant amb Pablo Derqui a La giornatta particolare. I, quan pensàvem que no podia fer res més, que ja ho havia fet tot, aquest 2016 ens clava una bufetada amb l’obra de Marta Galán i, a més, es fa la interessant, la pija egocèntrica, a la peça de Donald Margulies. Per cert, quan tindrem l’Homar, en Pol i la Segura junts en un escenari?

A Ferran Utzet, a la seva generació, li feia falta un Dansa d’agost.Una gran obra de teatre, on poder demostrar tot el seu potencial escènic. Curiós que Mónica López guanyés el Butaca a millor actriu de repartiment, quan, de fet, qualsevol de les germanes Mundy mereixia el premi a la millor protagonista.  Utzet va aconseguir dotar d’una enorme bellesa el text de Friel, cuinat a poc a poc, a foc lent, com els bons guisats. Senyor Broggi, hem d’organitzar una manifestació per demanar que torni Dansa d’agost a la Biblioteca de Catalunya?

Aquest paio fa anys i panys que passeja la seva cara d’acudit pels teatres de Barcelona. I cada any, quan pensaves que no et podia tornar a sorprendre, t’envia al cantó del ring i et clava una bona pallissa. Diria, fins i tot, que Si sabes lo que hay, que vam veure al Grec, és del més divertit que he vist en anys. Fa un teatre de moviment continu, de pregunta constant, en el qual l’espectador és un element intel·ligent que també forma part de l’espectacle. Facin-se un propòsit d’any nou: no em perdré cap obra del Collado!

La conjunció de la companyia de dansa Los Corderos i de la banda de música experimental Za! pintava bé, sobre el paper, però podia haver estat una d’aquelles coses que fan millor olor que gust. Era com un dream team de l’escena alternativa de la ciutat que va jugar les seves cartes d’una manera insòlita. Vam riure pels descosits, vam estar temptats de sortir a ballar, vam pensar en l’estupidesa humana... Una obra total, aquell Afasians, en format conferència en la qual fins i tot els sofàs parlaven. Per separat, a més, els Za! van partir l’interessant Nits del caballo bailador, de dansa i música improvisades, i Los Corderos van participar al Tata Mala d'Enric Montefusco i van parir La banda del fin del mundo.

L’escena barcelonina neix, creix, es reprodueix i mor a un ritme vertiginós. Aquí no hi ha portes giratòries, sinó una allau que fa net de tant en tant perquè tot torni a començar. Fa dos anys i escaig, per exemple, va obrir a Poble-sec la sala Hiroshima i ja s’ha convertit en un espai imprescindible, on hi vas perquè s’hi ha d’anar, epicentre d’allò cool i novedós, fins i tot porta d’entrada d’espectacles de petit format aixecats nord enllà que abans rarament s’esmunyien fins a casa nostra. És el vòrtex que faltava al bonic triangle que completen l’Antic Teatre i el Mercat de les Flors. Però no sols la Hiroshima marca tendència.
Si ens cenyim al teatre convencional, la companyia que marca el pas és, sens dubte, La Brutal de Julio Manrique i David Selvas. Van a tres-quatre produccions per temporada  –sense comptar el que fa Manrique en solitari– i solen ser sinònim d’èxit. Basta veure què ha passat amb La treva a La Villarroel.  Els teatres públics, per altra banda, sembla que s’han despertat i, per fi, han agafat les regnes del teatre barceloní. Les xifres d’ocupació del Lliure i del Nacional estan per sobre del 80% i han aconseguit seduir de nou el públic, que semblava perdut. S’han arriscat una mica i la gent ha respost. Bravo per ells.