El 2012, quan El principi d'Arquimedes es va estrenar a la Sala Beckett, l'obra de Josep Maria Miró va rebre l'elogi de la crítica, però, tot i instal·lar-se al cap de pocs mesos a La Villarroel, podem dir que va passar sense pena ni glòria. En canvi, a Buenos Aires va arribar a estar tres temporades seguides a la cartellera. A Brasil, fins i tot, se'n va fer una pel·lícula. I va ser l'enlairament d'un dramaturg català que, gràcies a aquesta obra, traduïda a setze idiomes, va posicionar-se com un dels grans autors europeus del nostre temps. Més d'una dècada després, l'Espai Texas ha recuperat, per fi, una peça que ha envellit molt bé, fins al punt de demostrar que és un clàssic del teatre contemporani en la nostra llengua.
Fa tretze anys, va ser el mateix Miró qui va dirigir El principi d'Arquimedes a la Beckett. Al Texas, la batuta és a les mans del jove Leonardo V. Granados, capaç de dotar d'un tint expressionista un text que juga tota l'estona amb el punt de vista. L'escenari a dues bandes juga a favor seu i sap portar els intèrprets cap a posicions més fermes.
El nou final fa que l'espectador marxi del teatre amb un nus a la panxa
L'obra ens explica el cas d'un monitor de natació, en Jordi (Marc Tarrida), que, per calmar un nen que té por a l'aigua, l'abraça i li fa petó. Alguns pares ho veuen i fan saltar les alarmes. Fa pocs dies s'ha descobert un cas d'abús a un esplai proper i tothom està alerta. La grandesa del text rau en què Miró instal·la el dubte raonable a través de les contradiccions d'en Jordi. Les converses que manté amb el seu company de feina, l'Hèctor (Eric Balbàs), i les mentides que li diu a la directora de la piscina, l'Anna (Sandra Monclús), ens fan dubtar.
Ha estat un acte innocent o hi ha alguna cosa més? L'excés de zel dels pares està justificat? La intervenció d'un dels progenitors, en David (Jordi Coll), un pare detestable, fa que la balança s'equilibri. El principi d'Arquimedes és, al cap i a la fi, un retrat d'una societat malalta, capaç de culpar sense saber, que jutja amb prejudicis.
Tarrida fa un Jordi de primera. Rialler d'entrada. Enfonsat, al final. La seva expressió corporal parla sola. No li caldria ni obrir la boca. Monclús, alhora, fa molt bé el paper de persona atrapada en els seus malsons. El seu dubte fa que en Jordi s'enfonsi. I Balbàs és el mirall del protagonista, un amic que no t'agradaria tenir.
El muntatge de Granados és directe. Miró acabava la funció d'una altra manera. Crec que el nou final fa que l'espectador marxi del teatre amb un nus a la panxa. És menys evident que en el muntatge original. Una molt bona funció.
El 22 de març participa a Cap Butaca Buida, la gran festa del teatre de Catalunya. I no et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.
