El principi d'Arquimedes

Un mateix autor, Josep Maria Miró i Coromina, i dues obres tan diferents. Que lluny està la funció de la qual parlem de l'excés de 'Gang bang', estrenada fa dues temporades al T6 del TNC. 'El principi d’Arquimedes' és el revers d’aquella per la precisió en el llenguatge, en el desenvolupament dels fets i en l'exactitud de les idees que brollen en l'obra. No falta ni sobra res. Miró sembla que vulgui parlar d'un possible cas de pederàstia, de si el petó d'un monitor de natació a un nano, denunciat per una nena, és el detonant de la funció, el conflicte que obliga la directora de la piscina i el company de l’entrenador a definir-se. Però el més important de l’obra, allò que la fa actual, que li dóna un caire sociopolític i ens fa reflexionar, és la manera com un dubte, una acció aparentment innocent, i que no sabem tan sols si ha existit, es converteix amb pretext d’una paranoia col·lectiva que qui sap com pot acabar, i que ens recorda com de fàcil pot resultar la manipulació de les persones, sobretot en els temps que vivim a on la seguretat és el valor màxim dels estats. I si el text és directe, punyent, la direcció i la interpretació (Albert Ausellè, Roser Batalla, Rubén de Eguía i Santi Ricart) resulten admirables en el seu realisme. Tot depèn del punt de vista sobre la qüestió i això es trasllada a la mateixa escenografia (Enric Planas) en un relat no lineal en el qual l’alteració formal no és un pur caprici, un joc estilístic, sinó part essencial  de la narració. Magnífic. No se la perdin. –Santi Fondevila.