Els 9 secrets de Pau Miró

"D’alguna manera volia acomiadar-me d’uns ítems que he anat treballant, coneixent i explorant. En realitat, l’obra és el que tinc ganes de dir: surt el Raval, un tipus de personatge...". Ell va néixer al Raval i hi va viure fins fa ben poc: "Però hi vaig a veure la meva àvia i sempre li pregunto coses". És el Rabal de 'Plou a Barcelona', 'Girafes', 'Búfals', 'Lleons'...

"M'encanta tota aquesta gent secundària. A 'Búfals' hi havia la bugaderia, que a 'Victòria' és una barberia. A 'Plou a Barcelona' hi havia el Xino. Hi ha contes. Però no és un autohomenatge". I afegeix: "El que m’interessa és, tot i el context fort, fer obres de personatges. Vull trobar-los l’ànima. Quan escric, em capbusso dins ells, per intentar conèixer-los a fons".

"Penso més en el recorregut que fan els personatges, on comencen i on acaben, en quin moment s’enfonsen, quan superen una crisi. Penso en el recorregut emocional que fan".

"La meva Victòria és una post-Colometa. Hi ha alguna cosa d’ella. Estaria avançada: fa els deures abans que la Colometa. Va en contradirecció. Comença l’obra en un tramvia, ella sola, i no té ni idea de la vaga. I al final li hem creat una mirada que no tenia". Miró reconeix que ha begut de Marsé. I també una mica de Rodoreda i ‘La plaça del Diamant’, de la crònica del Néstor Luján de la vaga de tramvies, i d’‘Historia y leyenda del Barrio Chino’, de Paco Villar.

"Ho he dit als assajos... Tinc aquestes fantasies quan escric, que s’assembli a allò, al neorealsime, al 'Lladre de bicicletes'. Com es filtra la por, el nou model que es vol implementar, i com xoca amb el tarannà dels personatges. Tots construeixen una màscara per suportar-ho. Per a mi, aquesta obra és un ball de màscares. Han d’encaixar en un model que no és el seu".

"Totes les èpoques poden ser una merda, fins i tot l’actual. En els últims anys hem rebut molts inputs negatius, de baixada de la qualitat democràtica... Des del documental 'Ciutat morta', la llei mordassa, l’empresonament dels titellaires, la corrupció... I davant d’això pots enfonsar-te o pots crear un petit focus de resistència. La Victòria, en aquella època, pensa: “Això és un desastre, han guanyat aquests, però jo em desperto”. I afegeix: "Hi ha molta gent que ha decidit no pujar al tramvia, com al 1951. S’està produint aquest desvetllament. I encara hi ha una certa passivitat. Jo mateix no participo gaire en res...".

"Jo tenia molt clar el to, quin havia de ser el to de l’obra. I he estat molt corcó. Els he demanat confiança. Hem fet una escenografia per acostar-nos al públic, per oblidar-nos que som a la sala gran del Nacional. Hem treballat la contenció i la força...".

"I no hi ha gaire teatre d’aquella època, dels anys 50. Hi ha, a més, una sèrie de temes dels quals la nostra generació no parla. Hi ha una cosa fundacional en tot el que passa ara, com la corrupció i la passivitat. Aquí hi ha alguna cosa... El franquisme era sinònim de mercat negre, suborns... Allò era el normal. I ho continua sent".

És molt probable que aquesta ‘Victòria’ s’estreni a Itàlia. La companyia Teatro Uniti de Toni Servillo són fidels seguidors seus des de ‘Plou a Barcelona’. Amb ells, també, dirigirà la seva primera obra italiana. "Ara hi estan passant coses. M'han encarregat direccions, dramatúrgies... L'any que ve ajuntarem una cosa de Rafael Viviani, un autor napolità dels anys 30, que parla de la immigració als EUA, amb un text meu". La cosa no es queda aquí: "A Romania, estan fent la trilogia amb el triple de pressupost que aquí. A Romania!".