Autor: Joseph Kessel. Basat en la novel·la de: Mary de Cork. Direcció: Oriol Broggi. Dramatúrgia: Marc Artigau i Queralt i Oriol Broggi. Amb: Miranda Gas, Borja Espinosa.
La primera escena d''Els cors purs' il·lusiona. Potser ens conviden a un univers proper al relat 'Els morts' de James Joyce, el títol final de 'Dublinesos'. La reunió d'amics, la dolça malenconia subratllada per la música, les trinxeres morals, la neu que floc a floc enterra el paisatge d'Irlanda. S'intueix molta bellesa en el que està per venir.
Però la funció continua i el viatge poètic-literari que proposa Oriol Broggi a partir de 'Mary de Cork' (la primera de les tres històries reunides per Joseph Kessel) es consumeix en un temps alentit per un excés de narrativa. Res passa ara, tot s'explica en pretèrit perfecte. L'intent de transformar els senzills retrats de caràcter i època en un somni fosc escrit per Bulgàkov només augmenta la sospita que en aquest material no hi havia un gran potencial dramàtic.
A la història de la mare que indueix el seu fill al parricidi en un entorn de lluites polítiques en un moment d'auge del nacionalisme irlandès potser li convé una menor ambició teatral i càrrega estètica en la seva posada en escena. És imaginable com a lectura dramatitzada entre les pedres de la Biblioteca de Catalunya. Una sessió en un cercle de complicitat, amb els mateixos bons intèrprets (actors, actrius, músics) que pugen a l'escenari del Romea, amb la mateixa -o fins i tot augmentada- selecció musical, amb la mateixa preciosa veu de Miranda Gas, aportant sensibilitat i evocació al cançoner irlandès.
El mateix, però respectant la simplicitat de la literatura. Tota la resta -inclosa la constant ombrívola il·luminació que convida a la letargia hivernal- és un pesat vestit que allunya l'espectador dels cors instintius, violents i íntegres de Kessel.
Però la funció continua i el viatge poètic-literari que proposa Oriol Broggi a partir de 'Mary de Cork' (la primera de les tres històries reunides per Joseph Kessel) es consumeix en un temps alentit per un excés de narrativa. Res passa ara, tot s'explica en pretèrit perfecte. L'intent de transformar els senzills retrats de caràcter i època en un somni fosc escrit per Bulgàkov només augmenta la sospita que en aquest material no hi havia un gran potencial dramàtic.
A la història de la mare que indueix el seu fill al parricidi en un entorn de lluites polítiques en un moment d'auge del nacionalisme irlandès potser li convé una menor ambició teatral i càrrega estètica en la seva posada en escena. És imaginable com a lectura dramatitzada entre les pedres de la Biblioteca de Catalunya. Una sessió en un cercle de complicitat, amb els mateixos bons intèrprets (actors, actrius, músics) que pugen a l'escenari del Romea, amb la mateixa -o fins i tot augmentada- selecció musical, amb la mateixa preciosa veu de Miranda Gas, aportant sensibilitat i evocació al cançoner irlandès.
El mateix, però respectant la simplicitat de la literatura. Tota la resta -inclosa la constant ombrívola il·luminació que convida a la letargia hivernal- és un pesat vestit que allunya l'espectador dels cors instintius, violents i íntegres de Kessel.