Premis Butaca 2013

Els nominats dels Butaca 2013

Quin serà el millor espectacle teatral de l'any?

Publicitat
Les cartes ja estan damunt la taula. El proper 3 de desembre, la Sala Tallers del TNC acollirà la gala de la 19a edició dels premis Butaca, que distingeixen les millos obres de la temporada. 'Els Feréstecs' i 'Barcelona' tenen, cadascuna, set nominacions. Amb cinc hi ha el musical 'T'estimo, ets perfecte... ja et canviaré'. I amb quatre nominacions trobem 'El Nom', 'L'onada', 'La Bête', 'Smiley' i 'El principi d'Arquímedes'. Els guanyadors els tria el públic a través de les votacions al web dels premis. Aquí us deixem les nostres crítiques als nominats a muntatge teatral i a millor text.

Millor muntatge teatral

Els feréstecs

  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out

Lluís Pasqual ha convertit la caixa màgica del Lliure de Montjuïc en una hilarant ínsula Baratària de les variants dialectals del català. Un genial artifici barroc per la seva capacitat de sorpresa mecànica. Una bombolla de fascinació que només es trenca quan l’ovació final expulsa el públic a la severa nit de la realitat. Per què no pot durar cinc minuts més? Ser feliç una estona més en aquesta bufada de temps que vola en una excel·lent comèdia. 'Els feréstecs' (I rusteghi) no és el primer text de Carlo Goldoni que dirigeix ​​Lluís Pasqual. Es nota el pòsit deixat per 'Un dels últims vespres de carnaval', però en aquesta guerra de sexes entre el conservadorisme obtús dels homes i la liberalitat humanista de les dones –entre misantrops i filantropes–, el director ha decidit oblidar el pare i imaginar una nova tradició que lligui el teatre popular català amb la Commedia dell’Arte italiana –Juan Carlos Olivares

El nom

  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
Una bona comèdia és ritme, diàlegs brillants i un factor X que desencadena el caos. Tot això es troba a 'El nom' de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière. Jordi Galceran i Joel Joan s’han unit per versionar i dirigir l’eficaç versió estrenada al Teatre Goya Codorniu. L’obra no revoluciona el gènere però és més honesta que els textos de Yasmina Reza. Com a 'Un déu salvatge', els nens –per ser específics, els fills–serveixen d’excusa per entrar en una espiral de sinceritat (de pensament, paraula i acció) d’imprevisibles conseqüències. Una broma condueix a un malentès que porta a una confessió que provoca la caiguda de les muralles de Jericó: el civilitzat pacte de mentides que permet que es mantinguin sense grans danys les relacions de parella, família o amistat. En pocs minuts tota aquesta hipòcrita estructura cau, acompanyada per l’estrèpit de les rialles. –Juan Carlos Olivares
Publicitat

L'onada

  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
"Per què ningú no va dir res? Com pot ser que de sobte tots els alemanys fossin nazis i no hi hagués ni una veu que denuncies el que passava?”, pregunta, crec, Steve, un dels alumnes de l'institut a la classe d'Història de Ron Jones després d’unes projeccions sobre el conflicte i els camps d’extermini. L’onada és un text basat en un experiment real que va fer un professor de Palo Alto (Califòrnia) amb els seus alumnes el 1967 i que ha estat portat al cinema en dues ocasions, la primera més fidel als fets reals i la segona en versió més lliure, però potser més contundent. L’obra que ens arriba ara al Lliure és un text original basat en els fets i que ha comptat amb la col·laboració d’alguns dels protagonistes. Un text diàfan, clar i directe d'Ignacio Garcia May. –Santi Fondevila

Barcelona

  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
"Barcelona". Paraula talismà. Lluïsa Cunillé la incloïa en el títol del seu millor text (Mapa d'ombres) i Pere Riera li concedeix tot el protagonisme en la seva obra més ambiciosa en la forma i en el fons. L'ambició de fundar un mite col·lectiu nacional a partir dels bombardejos que va patir la capital entre el 16 i el 18 de març de 1938. Dramàtic assaig general de la guerra bruta contra la població civil. Tragèdia arraconada en la memòria històrica del país. Per situar-la ara en el cor del debat emocional en té prou amb un excel·lent text –amb ressons de les fortaleses interiors de Mercè Rodoreda– i una frase-epíleg de Winston Churchill, el mateix que honora la fermesa d'ànim dels barcelonins per animar els londinencs i després envia l'air force com genet de l'apocalipsi sobre la població alemanya en l'agonia de la II Guerra Mundial. –Juan Carlos Olivares
Publicitat

28 i mig

  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
Amb 8 ½ de Federico Fellini va conjurar tots els seus fantasmes per enfrontar-se a una crisi personal i, de passada, revolucionar el llenguatge cinematogràfic. Un memorable exercici d'alliberament. ¿Fa el mateix Oriol Broggi a 28 i mig? ¿Fins a quin punt està el director al centre del seu màgic espectacle? En realitat no importa. Resoldre el misteri no és imprescindible per deixar-se portar per l'alquímia teatral que s'origina entre les historiades parets de la Biblioteca de Catalunya. Però posats a divertir-se, juguem una mica: el títol guarda, encriptat, el possible grau d'implicació entre aquest muntatge i un director nascut el 1971. –Juan Carlos Olivares

La Bête

  • 5 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out

A l’estrena de 'La Bête' s'ajuntaven almenys tres motius d’ interès i d’emoció. Perquè Sergi Belbel firma la seva última direcció al front del TNC, perquè, com se sap, una malaltia de qui havia de ser la protagonista, Anna Lizaran (que et recuperis aviat), va imposar un canvi en el repartiment, i perquè la tesi de l’obra del nord-americà David Hirson escrita en vers, ens diuen, és l’enfrontament entre teatre culte i teatre popular. En aquestes circumstàncies, és lògic que el primer que hem de valorar és la proesa de Jordi Bosch d’assumir el paper de Valere en tres setmanes. Una proesa que queda, si calia, encara més palesa, en el primer acte, pràcticament copat per un monòleg de mitja hora del personatge, no sols complicat per l’extensió, per l’escriptura en alexandrins (brillant la traducció de Joan Sellent),  sinó per les accions amb les que ha d’omplir les paraules. –Santi Fondevila

Millor text

El principi d'Arquimedes

  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
Un mateix autor, Josep Maria Miró i Coromina, i dues obres tan diferents. Que lluny està la funció de la qual parlem de l'excés de 'Gang bang', estrenada fa dues temporades al T6 del TNC. 'El principi d’Arquimedes' és el revers d’aquella per la precisió en el llenguatge, en el desenvolupament dels fets i en l'exactitud de les idees que brollen en l'obra. No falta ni sobra res. Miró sembla que vulgui parlar d'un possible cas de pederàstia, de si el petó d'un monitor de natació a un nano, denunciat per una nena, és el detonant de la funció, el conflicte que obliga la directora de la piscina i el company de l’entrenador a definir-se. Però el més important de l’obra, allò que la fa actual, que li dóna un caire sociopolític, és la manera com un dubte, una acció aparentment innocent, i que no sabem tan sols si ha existit, es converteix amb pretext d’una paranoia col·lectiva. –Santi Fondevila

Smiley

  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
Amor i telèfon. Per Jean Cocteau i 'La voix humaine' l’ocasió per fixar per a la posteritat el monòleg del desamor. Àlex s’agafa a un telèfon fix com la protagonista de Cocteau per vomitar el seu desesperat intent de negar la ruptura. Por a la soledat que en aquesta era de la comunicació i les xarxes socials es multiplica dolorosament. Però Àlex s’equivoca de número. La bústia de veu pertany a un desconegut. Contesta. Es diu Bruno i el conat de drama esdevé divertida comèdia romàntica. Guillem Clua s’identifica amb els clàssics del gènere. Encara que reivindiqui a Howard Hawks, la rodona 'Smiley' li deu molt més a la regeneració –més o menys indie– aportada per títols com 'Perseguint a Amy', 'Alta fidelitat' o '500 dies junts' i el seu ús d’atípics recursos còmics, com el monòleg interior o la apel·lació directa a l’espectador. Què importa si aquesta aconseguida comèdia es mira en els anys 40 o ahir mateix. –Juan Carlos Olivares
Publicitat

Pàtria

  • 3 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
Cal dir-ho. 'Pàtria' és una obra de gran actualitat però no és oportunista ja que l’autor i director de la proposta, Jordi Casanovas, fa anys que la tragina dintre d’un projecte de trilogia que va començar amb Una història catalana. Esclar que Casanovas ha hagut de reescriure sobre el marc polític en el qual es desenvolupa l’argument a causa dels esdeveniments reals de la política catalana  i, entre ells, la manifestació del 11 de setembre o el rebuig de l’estat al pacte fiscal. 'Pàtria' s’articula al voltant d’un famós periodista, Miquel Raventós, que en un debat preelectoral deixa de banda el seu paper i llença un speech que lliga perfectament amb el que diria un portaveu dels indignats i agafa emocionalment els que creuen necessari reformular el sistema polític. D’aquí la seva ingenuïtat i també la capacitat de commoure. –Santi Fondevila

Contra l'amor

  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
Esteve Soler ha fonamentat el seu èxit internacional, i no és conya, sobre una trilogia que en els seus títols dóna ja una pista interessant de com l’autor s’enfronta a temàtiques o conceptes subjectes de moltes interpretacions, però que en qualsevol cas afecten profundament la societat occidental. Els tres textos, 'Contra el progrés', 'Contra la democràcia' i 'Contra l’amor', estan construïts sobre un seguit d’idees, gairebé una sèrie de contes curts (set per entrega), que qüestionen, ironitzen i denuncien la realitat que s’amaga darrere d’aquestes paraules.  'Contra l’amor' segueix aquest mateix esquema des de l’òptica d’un sentiment tan universal com teòricament apreciat. Però què ens queda ara de l’amor? Soler ha escrit unes breus narracions que van més enllà de l’obvietat o el gag dels acudits per crear situacions realment insòlites i la majoria de gran teatralitat, des d’una imaginació sense límits. –Santi Fondevila
Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat