Àlex Serrano
© Iván Moreno
© Iván Moreno

Els secrets del Señor Serrano

El Teatre Lliure reconeix l’èxit de la companyia catalana que més treballa a fora i n’organitza un cicle

Andreu Gomila
Publicitat

El secret de l’èxit internacional de l’Agrupación Señor Serrano potser passa per la presència de tres persones amb tres maletes, que són l’únic que porten quan van pel món. Segurament, podríem anar més enllà i afirmar que fan obres sorprenents, universals i originals. Però, com diu Àlex Serrano, creador de la companyia, “ningú no és profeta a la seva terra”, ja que dels 70 bolos que fan cada any, molts poquets són a Catalunya. Per això que el Lliure li dediqui un cicle tot just començar la temporada, amb Katastrophe (va sobre la civilització), Brickman Brando bubble boom (sobre el món immobiliari) i A house in Asia (sobre la caça de Bin Laden), és tot un esdeveniment. I motiu suficient per saber com Serrano, Pau Palacios i Barbara Bloin han arribat fins aquí, deu anys després de néixer.

1. Semblen 'alternatius', però no ho són

D’entrada, Serrano confessa que l’etiqueta de ‘nous llenguatges’ o ‘alternatius’ els ha perjudicat. Tampoc no els ha anat bé que estiguessin només en festivals de noves tendències: “Si bé ens donava notorietat en un moment concret, també t’apartava, et convertia en excepcional”, afirma. I això només els passa aquí, ja que nord enllà entren dins les programacions estables dels teatres. “Mentre a la sala gran fan Txékhov, a la petita hi som nosaltres”, diu l’artista.

2. 18 mesos de feina

Els espectacles que podrem veure al Lliure formen part d’un mateix cicle iniciat el 2011, en el qual hi ha sempre cinema en temps real, que és el segell de la tropa. I un altre secret: “A Katastrophe vam descobrir la tecnologia i vam aprendre a treballar: d’una idea inicial, tirem cap a baix, fins que construïm la dramatúrgia i la forma”. En això s’hi passen divuit mesos, durant els quals fan almenys tres residències a diferents teatres d’Europa, on els professionals del lloc emeten el seu judici. I sovint han de tornar a començar.
Publicitat

3. Pornografia de la realitat

I aquí ve el seu secret més ben guardat, que sempre és una pregunta: com parlem d’un fet sense tractar-lo directament? Serrano  parla de la “pornografia” de la realitat, que sovint “necessita de la ficció per ser mostrada a l’espectador”. El bombardeig constant d’imatges ens fa insensibles als problemes del món i ells saben, a més, que el públic té informació i coneixements.
Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat