[image]
[title]Qui són els rinoceronts?
D'entrada, amb aquest espectacle he descobert respostes diferents del públic segons el país. A Nova York, els nord-americans han vist catàstrofes, perquè hi passen coses catastròfiques. Han parlat de les Torres Bessones, de la violència del món, del fanatisme. A Moscou, fa dues setmanes, els russos parlaven de la caiguda de les utopies, de la falta de llibertat individual. Quan van fer-lo a Grècia, la gent va rebre l'espectacle d'una manera molt forta, estaven molt emocionats, van plorar, perquè diuen que els toca de prop, perquè és la història de Grècia, el feixisme, i la Grècia d'avui, la Grècia sense esperança. Per a ells, la gran qüestió és: com es pot resistir individualment. Per a mi, l'obra és visionària, una obra molt divertida i terrible, alhora. Els rinoceronts ens recorden que cadascú de nosaltres és responsable de preguntar-nos si volem ser realment éssers humans.
Crec que un dels temes de l'obra és la por.
I tant. I vaig treballar molt aquest tema amb els actors a partir de la vigilància, com la gent es vigila l'una a l'altra. Hi ha el món que espia, que ens escolta. I hi ha el tema de la seguretat. Un tema d'actualitat. Tothom vigila tothom perquè volen fer-nos por, ens volen fer creure que hi ha un enemic. I la por provoca una gran tristesa entre els éssers humans.
A l'obra només hi ha un personatge que es revolta, Bérenger.
I no és precisament un heroi, sinó més aviat un personatge marginal. Algú a qui li costa adaptar-se a la societat: arriba tard a la feina, beu massa. Té problemes per ser. Dubta. És l'homa que dubta, que no té certituds. I és qui resisteix, al final. L'únic que resisteix.
Un altre tema és el plantejament que l'humanisme és l'única via de salvació de la societat occidental.
Sí, i hi ha un moment molt important, quan Jean, que serà el primer a transformar-se en rinoceront, diu: "L'humanisme ha caducat". L'humanisme és l'eix central de l'obra i jo, Emmanuel, crec en la dimensió filosòfica, èpica i estètica, de l'humanisme. És a dir, crec en el repeecte entre els individus dins un món brutal econòmicament.
Per què Ionesco va crear aquest antiheroi?
Per ajudar a donar resposta a això vaig afegir un pròleg a Rhinocéros. Es tracta d'un text extret d'una novel·la de Ionesco, Le solitaire. Una de les grans novel·les del segle XX que poca gent coneix, descriu en primera persona l'extrema solitud de l'ésser humà davant de l'existència. No hem d'oblidar que l'amistat és l'altre tema de l'obra: tota la peça està construïda a partir de la separació. Bérenger s'enutja amb el seu amic Jean, perd l'amor de Daisy. Això és el més terrible que li passa. I al final diu una cosa essencial: voldria ser com ells, però no puc. No diu que no vulgui, sinó que no pot.
Pel que vostè em diu, hi veig la petja de Camus en Ionesco.
Ionesco estava fascinat per Camus. Van tenir una gran amistat secreta. Li encantava L'estrany i tot el que té a veure amb la revolta i la solitud.
Ha fet Rhinocéros dos cops. Com ha evolucionat, l'obra?
La vaig fer per primer vegada cap al 2005, quan tenia uns 33 anys. Hi creia molt. Després vaig fer el Kasimir i Karoline, d'Örvat, que parla de l'atur, i Home per home, de Brecht, que parla de la transformació d'un home. Vaig parlar amb la companyia i els vaig dir que m'agradaria tornar a treballar Rhinocéros i canviar coses, fer evolucionar l'espectacle, anar més lluny en la nostra comprensió i en la qualitat. Volia que fos un espectacle de llarga vida, que no fos efímer. Vam afegir el pròleg, vaig canviar l'acte III i vaig fer aparèixer els rinoceronts.
Com fa bellugar els actors?
Sempre m'he sentit molt a prop del teatre físic, d'un teatre que busca la forma física de l'actor, que l'obliga a una comprensió psicològica, a tenir una consciència de l'espai i del físic. Treballo molt les postures, els moviments, dins l'espai.
¿Vostè és dels que creuen que el teatre és l'espai contemporani d'intersecció entre totes les arts?
Defenso la idea que jo sóc un director de teatre, és a dir, que parteixo d'uns actors i un text. L'actor com a poeta, com a intèrpret del poema. Però vull que el teatre tingui també una dimensió visual i físic, que hi hagi una temptativa de globalitat, d'espectacle total.