Entrevista a Ariadna Gil

Fa uns anys que Ariadna Gil s’ha convertit en una habitual dels nostres escenaris. Premi Butaca a la millor actriu per 'Jane Eyre' (2017), l’any passat la vam poder veure dins la capsa de les meravelles d’Àlex Rigola amb 'Vania'. Ara puja a l’escenari de la Sala Petita del Nacional amb un text escruixidor, per fer servir algun adjectiu aproximatiu, 'El dolor', el dietari que va escriure Marguerite Duras durant els últims dies de la Segona Guerra Mundial mentre esperava, a París, el retorn del seu amor.

Què et passa per dintre mentre assages 'El dolor'?
Moltes coses. Em toquen les coses que explica i com les explica. Lluito per intentar que en escena no passin les coses que em passen a mi. Intento frenar-me. Explica coses molt dures. I s’ha de fer des d’un altre lloc, perquè està escrit des d’un altre lloc. En un text tan fort com aquest, he de lluitar contra el que a mi m’afecta.

Duras diu que el seu és un dolor implantat en l’esperança de tornar a veure el seu amor.
El que més costa és que, cada vegada que m’hi poso, no torni la pena, l’emoció, la indignació. Em sento com en un altre lloc: aquesta dona té una intel·ligència... Es regeix per una manera molt personal i particular de pensar. És un text molt emocional, perquè explica què sent, què li passa, com pateix un dolor que és alhora personal i universal, pel que viu ella en carn pròpia i el que ha viscut Europa. Però també és un dolor intransferible.

"El nostre repte és transmetre un text sent fidels a la forma com va ser concebut. I per fer-ho estic lluitant per sortir de mi mateixa"

Com ho explica?
És molt dura, contundent, fins i tot mancada de sentimentalisme. És un dolor molt cru. I el nostre repte és transmetre un text sent fidels a la forma com va ser concebut. I per fer-ho estic lluitant per sortir de mi mateixa.

Hauries pogut fer aquesta obra sense haver passat per 'Vania', on no hi havia artifici?
Són dues obres molt diferents. Rigola ens demanava que no forcéssim res, que diguéssim el text des de nosaltres mateixos.

Us demanava honestedat?
L’actor ha de ser sempre honest. Sempre. Ha de ser fidel al que ha de fer, ha d’estar al servei d’un text, d’uns personatges. Txékhov va directe al cor, al sentiment. I Duras, també.

És el teu primer monòleg?
I no ho tornaré a fer mai més! És molt dur. Estàs tu sola davant de tothom. Estàs amb tu i amb ningú més. Vaig trigar molt a acceptar la proposta de la Lurdes Barba [la directora]. No ho tenia gens clar. Però aquí estic.

T’has passat definitivament al teatre?
Vaig estar quinze anys sense fer-ne. De molt jove, vaig participar en unes quantes obres, però no va ser fins que Mario Gas em va cridar per 'Un tranvía llamado deseo', el 2010, que vaig tornar-hi. Aquest ofici és fruit de moments i de les oportunitats que apareixen. I ara hi ha molta gent que em proposa coses. Va ser una sort que aquesta porta s’obrís!

Treballes poc al cine.
El que passa és que les coses que em proposen per fer en teatre són més interessants que les que venen del cinema. Més que pensar en el mitjà, penso, quan me n’arriba alguna, on em ficaré.

Amb 'El dolor' t’has acostat a un món nou?
És un món tan diferent del meu... I no parlo només de l’època, sinó de la personalitat: Duras té un parlar dolç i alhora és implacable. No es tracta que jo faci d’ella, cosa que no hem intentat en cap moment, sinó que la seva escriptura surti a través meu.

NO T'HO PERDIS: Les millors obres de la cartellera