Entrevista a Calixto Bieito i Bernardo Atxaga

CB: Obaba són moltes coses: les bicicletes de quan eres un nen, l'escola, el gel, els bassals... Però també és la lluita d'un escriptor per buscar la paraula. Obaba és també la pèrdua de la cordura.

Aturem-nos en el llenguatge, en la paraula.
BA: Estic molt d'acord amb ell, perquè el llibre té una part que parla de tot el que hem adquirit durant la infantesa i la naturalesa mítica que assumeix... El senglar que has vist de nen adquireix un sentit mític perquè és una imatge única, fora de tota història, és com si el veiessis en un quadre i, per tant, és una figura eterna. Això és Obaba. Però, per altra banda, tenim un escriptor que sap i tem com de difícil és parlar d'aquest territori, per totes les connotacions, per tota la basura ideològica que s'ha llençat sobre els llocs marginals, en aquest cas rurals.

Com el conte del ciclista.
BA: És el final de la infantesa. És l'heroi, el mite, i de sobte fracassa. És un arquetip... Diuen que hi ha diferents nivells: el de crònica, realista; l'intermig en què no arriba a l'al·legoria, però té un punt mític, el del ciclista que són tots els ciclistes, el senglar que són tots els senglars. Alhora, penses: què faig jo amb tot això sense caure en la vulgaritat naturalista o en el romanticisme barojià...

'Obabakoak' és dels 80 i no podia ser barojiana...
CB: És una novel·la atonal i això m'agrada molt.

BA: L'altre dia pensava que 'Obabakoak' parla d'aquest territori, però ni una sola vegada apareix la paraula 'basarri' o 'caserío'. Apareix 'casa', que seria allò anterior a tots els 'caseríos', pisos...
CB: Els he deixat clar als actors des del primer moment que aquí no hi ha folklore, res de pintoresc.
BA: En un llibre anterior a 'Obabakoak', 'Dos germans'...
CB: No t'ho havia dit, però he fet servir tres fragments de 'Dos germans'.
BA: M'encanta... El món arquetípic, mític, marca tot el teu aprenentatge. Des del moment que veus la llum i aquesta llum esdevé una cosa positiva per a tu.

'Obabakoak' és més avantguardista que folklòrica?
BA: A 'Dos germans' faig servir un element festiu, de folklore, quan parlo d'una carrera de cintes. I m'adono que és una mena de rèplica dels tornejos de cavallers, amb un gran contingut eròtic, ja que estem parlant d'un cavaller que aconsegueix introduir una cinta, una llança... Agafo aquest joc infantil perquè em parla de tots els jocs.

BA: Tot. Jo podria tornar-hi. Ha romàs en la meva memòria sempre. L'altre dia parlava amb Paco Ibánez, que és d'un poble molt proper al meu. Ignacio Martínez de Pisón li va demanar a veure si havia oblidat l'eusquera. Ell es va posar fet una fúria i va respondre que mai, que amb sa mare només parlava en eusquera... No pot donar una conferència sobre la chanson en eusquera, però pot parlar de sa mare en eusquera perfectament... Si faig un passeig per allà, no em costa gens traspassar la barrera temporal.

I tu, Calixto, què hi has trobat?
CB: M'he retrobat amb la meva infantesa i he vist moltes coses del futur. La lluita per trobar l'última paraula, la caiguda dels herois... Aquesta novel·la em fa sentir millor persona cada vegada que la llegeixo i evita que caigui en l'abisme... És un univers molt modern, ja que ens pertany i està molt allunyat de llocs cap a on ens volen portar.

CB: Sí, però sobretot és una lectura que em dona esperança. És molt sensual, la novel·la. El conte de Laura Sligo, per exemple, és pur virtuosisme, perquè fa servir l'euskera amb les paraules de l'Amazones. I això em fa recordar un viatge que vaig fer per Amèrica, quan em vaig enamorar...
BA: És curiós que, quan estava escrivint aquest conte, feia molts esforços per descriure l'Amazones que no valien. Aleshores, em va caure a les mans un lèxic. I allà vaig veure-hi l'Amazones. Per donar una idea de la selva em bastava el lèxic.
CB: Vaig ser a la selva. I el so és aquest. M'agrada el teatre quan és molt més líric, més poètic, i 'Obabakoak' és això, des del títol.

A l'hora de fer la dramatúrgia, què és el que t'ha costat més sacrificar?
CB: Hi havia històries que m'agradaven molt. No m'ha costat renunciar a voler fer una feina de director d'escena virtuós, que vol demostrat com sap lligar les coses. No he volgut fer-ho així.

Fas servir video-art per explicar el que no pots explicar en escena?
CB: Sarah Derendinger ha filmat molt, al bosc, senglars...
BA: L'oralitat no té gaire prestigi literari. Almenys en aquesta part del món, la literatura alambicada té molta força, pel barroc, per Góngora... I no sabem, potser, que l'oralitat mai no és kitsch. Homer no és kitsch. Però Virgili comença a ser-ho. És quan ja tens al cap el concepte de 'literatura', que crec que has de rebutjar. Has de tenir al cap què és escriure i llegir. Per exemple: una dona de Barcelona que treballa amb refugiats em ve i em diu que vol escriure una història. Al cap d'un temps em diu que vol escriure un conte i que no pot. I jo li contesto que el problema és que vol escriure un conte i que el que hauria de fer és escriure'l tal qual, sense gairebé cap ingredient, sense cuinar-lo...
CB: És com l'escriptura teatral. Si vols escriure alguna cosa, escriu-la, encara que no tingui forma teatral. Oblida't del teatre. Pensa en els actors i treu-la.
BA: Parlem massa sovint del punt zero, quan tens ganes de dir alguna cosa. D'acord que lluites per voler traduir això en un text, en imatges, potser...

BA: Però jo llegia llibres a la biblioteca d'Andoain... Així que vas escrivint, t'adones que el llenguatge invisible és molt important, el 'va dir Pedro', el 'va replicar la seva mare'. Després busques les metàfores. Quan topes amb una llengua amb poc curs, que aniria bé molt per tot l'anterior, per al mite -els gerundis en basc són preciosos-, tot és molt visible, la gent s'atura en tot. La meva lluita era dissimular. Diuen que sóc responsable que els escriptors bascos facin servir guionets quan parlen els personatges. I passa que amb això m'estalviava molts verbs.

I tu, Calixto, que fas davant d'un llenguatge nou? No saps eusquera...
CB: He fet coses en danès, en noruec, en rus... Llengües que no parlo. Em guio per la música. Noto la diferència del llenguatge entre el conte de la mestra i el conte del senglar. És música. És una cosa que vaig aprendre a Anglaterra, on vaig tenir la sort de fer el meu primer clàssic no en espanyol, sinó en anglès. Aleshores, em vaig adonar que no tot era comprensió semàntica. Els actors tracten de seduir amb la seva música. No cal entendre-ho tot. Com has d'entendre 'La vida es sueño' en castellà? A José Luis Gómez li dura més de tres hores, perquè fa mastegar el text. A mi, una hora cinquanta, perquè això no cal. Ho vaig aprendre amb la Royal Shakespeare.
BA: Baudelaire deia que per fer-se una idea de l'infinit, basta una milla de mar.

Què vas dir, Bernardo, quan et van comentar que Bieito faria 'Obabakoak'?
BA: Em van dir que ho faria un trencador. Des del principi, he tingut gent molt a favor.
CB: L'Obaba del meu pare era Hendaia, un món a part...
BA: Amb noies amb minifaldilla...Vaig anar a Pau, als tretze anys, i totes les noies portaven minifaldilla. No ho havia vist mai! Amb Calixto tinc moltes afinitats.
CB: Per mi, Atxaga es mereix el premi Nobel. Bjørnstjerne Bjørnson el té i Ibsen, no. Vaig llegir tot Bjørnson i no em va agradar gens.
BA: He estat en alguna llista, però a aquestes altures de la vida, això seria molt mala senyal: podria convertir-me en Vargas Llosa! Mai no he vist una obra de Calixto. Visc a Vitòria.

CB: Hi és, aquesta màgia, entre allò animal i humà. La boira hi és, no només com a truc teatral. Tinc actors molt joves i amb una carrera molt prometedora.
BA: En el quilòmetre 32 de la marató, això de la fantasia deu ser un malentès. L'exemple és llarg: una dona, el 1870, sent que la seva respiració xiula i li diu a la família, al llit de mort, que deu ser perquè una serp va entrar dins ella menre feia la migdiada, sota el pomer. Demanava als metges que l'obrissin per treure-la. Això és real, va passar al meu poble. Per aquesta dona, aquesta descripció és realista, de cap a cap. Intenta explicar el que li passa des del seu paradigma. Aleshores ve el metge i diu que té una congestió pulmonar. Això també és realisme. Per què hi ha fantasia a Obaba? Perquè hi és. La meva àvia, que sempre feia herbes i no va tastar mai una medicina, ens feia anar a un lloc per espantar els malsons. Jo ja vaig veure que no funcionava, perquè hi vaig anar, jo que no somiava, i vaig començar a somiar moltíssim...

No et fa por poder tocar els teus personatges?
BA: Em produeix molta emoció. És un miracle. De cop, tot el que és eteri, es materialitza. Adquireix concreció, veu. És com la resurrecció de Llàtzer... Crec que tu, Calixto, ho faràs molt bé, perquè hi havia el perill de portar-lo a la ideologia, al naturalisme... Això seria horrorós.
CB: És un poema... Estic gaudint d'això com quan he treballat amb actors noruecs, que són especials.